Els brots verds que no van créixer
El nomenament d’Elena Salgado com a ministra d’Economia i vicepresidenta del govern de Zapatero, l’abril del 2009, va ser una sorpresa per a gairebé tot el món. Malgrat la seva inexperiència, a ella li va tocar executar una gran part del programa d’austeritat que Brussel·les va exigir a Espanya (la resta li va correspondre al següent govern de Mariano Rajoy). Precisament, les retallades van començar a engrandir-se més enllà de l’anunciat per Zapatero al Congrés en una tensa i fatídica sessió nocturna de l’Eurogrup el maig del 2010 en la qual Salgado, ultrapassada, va haver de limitar-se a prendre nota de les demandes de Berlín i Brussel·les.
Realment, Salgado, que en veritat es va deixar la pell en l’afany, va viure la resta del seu mandat completament superada pels esdeveniments. Poc després d’arribar, el maig del 2009, va vaticinar imminents “brots verds”, un error de càlcul greu, ja que la recuperació no només no era a prop sinó que el que esperava a la cantonada era un duríssim ajust i una nova i més profunda recessió.
L’estiu del 2011, després de culminar l’enverinada col·locació en borsa de Bankia, Salgado va recomanar als seus companys de gabinet, provocant l’estupefacció d’alguns d’ells, que anesin tranquil.lament de vacances, perquè el panorama era molt plàcid. De fet, ella mateixa s’havia programat les seves a les Dolomites italianes. Encara ressonaven les seves paraules a la Moncloa quan va haver de tornar a Madrid precipitadament, replicant els passos de Zapatero, que va fer el camí de tornada des de Doñana l’endemà al matí mateix de la seva arribada al parc per fer front als atacs dels mercats contra el deute espanyol i italià.
Un dels capítols a què més temps va dedicar l’exministra va ser el de les caixes d’estalvis. Salgado no es va alinear amb la posició del llavors governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, partidari de la reconversió total d’aquelles entitats en bancs participats per fundacions creades a partir de les antigues caixes i amb poders polítics limitats.
La ministra es va alinear amb Isidre Fainé (La Caixa), que defensava la continuïtat de les entitats. La cosa va fer taules. Es va exigir més capital a les caixes, es va canviar part de la seva reglamentació, però no es va aprovar el canvi complet que reclamava Ordóñez i que ja abans havia postulat Pedro Solbes, el ministre d’Economia de la primera legislatura de Zapatero.
Brussel·les li va donar la victòria final a Ordóñez a l’exigir, en l’acord de rescat de Bankia del 2012 la pràctica desaparició de les caixes.
Potser per això, Salgado va eludir ahir assumir cap responsabilitat per l’escàndol Bankia. El desacord amb Ordóñez bategava en les seves paraules. Tot i això, és prou per passar-hi de puntetes com si fos un assumpte d’un altre ministeri?