Després dels vents de cua
L’economia espanyola continua millorant: el PIB ha avançat un 0,8% l’últim trimestre de l’any, els turistes superen els 82 milions i aporten ja 87.000 milions d’euros (situant el país només darrere de França tant pel que fa al nombre de visitants com en ingressos), el mercat immobiliari manté el seu creixement (les 480.000 transaccions immobiliàries del 2017 són un 10% superiors a les del 2016 i acumulen prop d’un 70% per sobre del mínim del 2013) i l’ocupació augmenta a taxes del 2,7%, amb més de 2 milions de nous ocupats des del primer trimestre del 2014 que generen al voltant del 27% de l’ocupació de l’àrea de l’euro.
Cal felicitar-se? Per descomptat. Però els nostres polítics haurien d’haver après que les sensacions de seguretat en economia són sempre receptes per a problemes futurs. Tard o d’hora, finalitzaran els vents de cua que ens empenyen (preu del diner, cotització de l’euro, crisi geopolítica a la Mediterrània i fort creixement europeu) i llavors caldrà abordar, en un context menys favorable, formidables problemes estructurals (baix avenç de la productivitat, desigualtat, envelliment poblacional, crisi del sistema de pensions o excessiu deute públic, entre d’altres).
En suma, sota l’actual abundància bateguen vulnerabilitats que, si no es produeixen canvis substancials en les polítiques que s’apliquen, tornaran a emergir. La més crítica d’elles és l’insuficient augment de la productivitat, la dinàmica de la qual en les últimes dècades a Espanya i altres països del sud ha estat analitzada recentment pel BCE (Real convergence in the euro area: a long-term perspective, desembre 2017). Les conclusions d’aquest estudi no són positives: la nostra incorporació a l’euro no ha reduït la distància en renda per habitant respecte de la mitjana de l’eurozona i, el 2016, ens trobem al mateix lloc relatiu que el 1999.
Aquesta falta de convergència reflecteix com el creixement del PIB per càpita fins al 2007 va ser el resultat d’increments del volum de mà d’obra i de capital que la crisi es va emportar. En canvi, la productivitat total dels factors, aquella part del creixement del PIB que no depèn de la incorporació a la producció de més treball o capital, o bé va ser negativa entre els anys 1999 i 2007, o bé no ha estat suficient per compensar, en el període 2008-2016, la caiguda de l’ocupació i de la inversió física.
Mal balanç per a Espanya: la unió monetària no ha implicat la convergència desitjada. Però, en particular, pèssima notícia per les raons que ho expliquen: els problemes en productivitat reflecteixen els existents en la formació de la mà d’obra, l’escassa innovació, la reduïda despesa en R+D i unes infraestructures i institucions molt millorables. Tornem al que he dit abans. Malgrat el creixement econòmic, sota els nostres peus bateguen realitats molt menys positives que hauríem d’abordar. Serem capaços? Vist el que hauria d’afrontar la classe política, no m’ho sembla.
Sota l’actual abundància bateguen vulnerabilitats que poden tornar a emergir