L’actriu que s’inspira en John Wayne
FRANCES MCDORMAND
Formada al mateix conservatori de Yale on va tornar Meryl Streep i on va compartir classes amb una altra guanyadora de l’Oscar, Holly Hunter, Frances McDormand encara s’amarga quan recorda els consells que li va donar algun professor que evidentment no sabia mirar al futur. Tal com ella explica en aquesta entrevista, va dedicar la seva vida a demostrar que estava equivocat, cosa que ha tornat a quedar clara en la magnífica interpretació d’una mare decidida a aconseguir que la policia trobi l’assassí de la seva filla a
Tres anuncis als afores. Amb un Oscar, un Tony i un Emmy sota el braç, diumenge la nativa de Chicago que al juny va fer 60 anys li va donar el cop de gràcia a aquell professor, emportant-se també el Globus d’Or i continuant la marxa cap a la seva cinquena nominació a l’estatueta daurada.
Què va pensar quan Martin McDonaugh li va oferir aquest paper? Que era molt gran per fer-lo. M’interessa fer papers vinculats a la meva edat. Jo, com la Mildred, soc de classe treballadora i tenia molt clar que les dones d’aquesta classe social no esperen fins als 38 anys per tenir el primer fill. Després d’un estira i arronsa el meu marit em va dir que callés i que ho fes. I li vaig fer cas. I ara estic encantada. Durar en aquesta indústria té les seves recompenses ....
Com ho va fer per trobar el to exacte que ha de tenir la Mildred? Al guió. Si et fixes en la meva filmografia, veuràs que he interpretat moltes dones que han estat victimitzades, encara que sempre els he posat un toc diferent perquè aquesta és qui soc jo. Però el més meravellós del personatge és que si bé és probable que ella hagi estat una víctima en altres moments de la seva vida, així que decideix agafar el toro per les banyes no hi ha qui la pugui aturar. El que sorprèn és que l’audiència no espera aquesta actitud dels personatges femenins. Sempre demanen disculpes pel que fan, però nosaltres no volíem que ella es disculpés, mai.
És cert que es va basar en John Wayne per interpretar aquest personatge? Sí, és veritat, i em va encantar utilitzar-lo com a model. Sempre m’havia agradat molt la seva manera de caminar. Tenia els peus petits i era molt alt, per això es movia d’aquella manera per no perdre l’equilibri. Almenys, això és el que vaig llegir sobre ell. Vaig devorar la seva biografia, una cosa inusual en mi, perquè no m’interessen gaire les vides dels actors. Però em va cridar molt l’atenció com va construir la seva imatge. D’una banda, hi havia Marion Morrison i, de l’altra, hi havia John Wayne. Ell sabia que el públic necessitava un John Wayne que fos un heroi icònic. Però també tenia molt clar quina era la diferència entre aquell heroi i en Marion. A més em diverteix molt que en la vida real es digués d’aquesta manera...
Creu que hi ha similituds entre la Mildred i la Margie, el personatge amb què va guanyar l’Oscar a Fargo? No, gens. El que em va agradar de treballar amb en Martin és que coneix tota la meva feina. Fa molt que interpreto dones valentes. A
Sang fàcil, que va ser la primera pel·lícula que vaig fer amb en Joel i l’Ethan, ja li clavava una puntada de peu a algú als testicles i a
Tres anuncis... ho faig dues vegades. També penso que cada personatge està molt vinculat a l’època en què el vaig interpretar.
Fargo es va estrenar en una època en què les dones participaven de la força laboral d’una manera diferent. Moltes dones treballaven fins al moment de donar a llum, però no tenien uniformes que s’adaptessin a aquells últims mesos. El que distingeix la Mildred de tots els personatges que he interpretat és la fúria. Ella no està enutjada, està furiosa. L’enuig és una cosa que es pot controlar, però la fúria no. Pots fer teràpia per resoldre l’enuig, però la fúria és un element de les tragèdies gregues i això li dona una dimensió
diferent. Jo crec que els bons guionistes aconsegueixen que una pel·lícula vagi una mica més enllà de ser una bona història a la pantalla i es converteixi en part d’una conversa cultural.
No perd mai la calma?
No. Crec que la diferència més gran entre la Mildred i la resta de les dones és que ella ha perdut un fill. I hi ha una exigència biològica que et porta a no permetre que una cosa així et passi si ets mare. Si et passa, no tens oportunitats de tenir una vida amb èxit. Hi ha gent que aconsegueix controlar aquesta frustració, però ella està furiosa. En el meu cas, jo sí que m’enutjo, sobretot com una dona de 60 anys que ha hagut de créixer als Estats Units.
Alguna vegada s’ha sentit víctima d’una injustícia?
Jo vaig construir la meva carrera partint d’aquest sentiment. Quan era una actriu jove, em van dir que no tenia talent i que no podria fer una sèrie de coses si és que tenia una carrera. Em vaig fer una llista amb tot el que em van dir i vaig decidir que en algun moment em necessitarien per mostrar-los que sí que ho podia fer i que seria molt bona cada vegada que em donessin una oportunitat. Per això em sento molt feliç que als 60 anys em continuïn donant papers que em permetin mostrar l’amplitud de la meva capacitat professional, interpretant una dona que és molt diferent de totes les que s’han vist al cinema. És una manera de reparar totes aquelles injustícies que vaig patir com a actriu.
La Mildred no aconsegueix que l’escoltin i troba la manera d’aconseguir-ho. Hi va hagut alguna ocasió en què sentís que no l’escoltaven i va buscar la manera que li fessin atenció? Sí. És el que li he explicat. Era a l’escola de graduats, em van cridar i em van dir que no tenia talent natural, que hauria de treballar molt dur si volia fer una carrera. I això va ser el que vaig fer. Soc molt efectiva seguint indicacions. La veritat és que vaig estar tres anys al conservatori per ser actriu. I quan em van dir això que li dic, vaig decidir que faria el que calgués per demostrar-los que estaven equivocats. Per això avui dia em fa molta gràcia quan em diuen que el meu talent és natural. M’ha costat molt aconseguir-ho.
Què opina de l’aixecament de Hollywood contra els assetjadors sexuals? Li ha tocat viure alguna experiència semblant? Per descomptat. No conec cap dona que no hagi passat per un mal moment al llarg de la seva vida, encara que hi ha diferències en la magnitud del que cadascú ha viscut. Jo crec que cal elevar la discussió i deixar de perdre el temps en els que han estat acusats. Cal començar a parlar sobre la relació entre els gèneres i com això ha anat canviant amb el temps. Tinc 60 anys i em vaig tornar feminista als 15. Soc una convençuda que la revolució cultural que està tenint lloc en aquest moment té molt a veure amb el moviment feminista dels anys setenta i fins i tot amb la lluita de les sufragistes. Penso que just ara estem arribant a bon port. Perquè en definitiva es tracta d’arribar a la igualtat entre els gèneres i d’aconseguir igual pagament per la mateixa feina.
Daniel Day Lewis té la seva mateixa edat i ha decidit retirar-se de l’actuació. Li ha passat pel cap? No. Jo em retiraré amb les botes posades. Aquest és el meu pla. M’encanta el que faig, encara que admeto que hi ha hagut altres moments en la meva carrera en què he considerat la possibilitat de dedicar-me a una altra cosa. Però alhora he d’admetre que això és l’únic que sé fer, a més de ser una bona mestressa de casa. Hi va hagut períodes en què em vaig concentrar més en la casa, quan criava el meu fill, però no vaig deixar mai de fer teatre. No m’imagino en cap altra professió. No puc respirar si no actuo.
“Em va encantar utilitzar John Wayne com a model; sempre m’ha agradat la seva manera de caminar”