Al purgatori
JA és a les llibreries un compendi d’articles de Gaziel publicats al diari madrileny El Sol, titulats ¿Seré yo
español? (Península). Són escrits d’entre guerres, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. El que Gaziel té d’interessant és que sempre pot ser llegit amb una mirada contemporània. Això és així per la seva intuïció premonitòria i segurament per la capacitat dels catalans de repetir errors. En tot cas, resulta una invitació constant a la reflexió. Un d’aquests articles el va titular Cataluña en el
purgatorio, que segons Dant és un camí de redempció. Ens adverteix l’autor, el 1925, que Unamuno tenia raó quan deia que els catalans solem gastar-nos-ho tot en façana, però afegeix que també ens perd l’excés de retòrica. “Un excés de façana i un empatx de retòrica de cap manera equivalents a la solidesa interior de l’edifici, ni a la realitat dels fets; aquestes han estat les dues faltes greus, els dos pecats de la Catalunya contemporània. Fins i tot els més impenitents i els més culpables ho reconeixen avui, almenys en la intimitat”. Escoltant darrerament alguns dels capdavanters del procés independentista, que ara recomanen posar pausa i rectificar discursos, es podria pensar que aquestes reflexions llunyanes mantenen plena actualitat. La retòrica era escassament realista i la façana, poc sòlida.
Gaziel escriu que “quan surti del purgatori, on la van portar els seus errors i pecats dels últims anys, l’ànima purificada de Catalunya serà més bonica, més forta, més experimentada i més influent”. El periodista afegeix que, arribat aquest moment, només faltarà –en el només es troba el gran problema futur– que “l’ànima catalana sigui tractada, tant a dins com a fora, com quelcom molt més complex i delicat del que van creure els que la van grapejar sense miraments”. La millor notícia seria reduir ara el pas per l’actual purgatori. Es requerirà complexitat en els plantejaments i delicadesa en les formes. Gaziel, encara.