I al final, la violència

Juan-José López Burniol furga en els orígens de les estructures de l’Estat modern, a l’època romana, per recordar-nos que, encara que les lleis conformen la major part de la seva estructura, en última instància la violència continua viva com a opció: “La violència va perdent les seves característiques pròpies i passa a dir-se coacció autoritària a mesura que l’Estat absorbeix la pràctica de la realització forçosa del dret –de l’execució de les sentències– i n’exclou els particulars”.

La civilització d’Occident es fonamenta sobre tres pilars: la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana. Limitant-nos al dret romà, és procedent recordar que, pels romans del període republicà, el dret no es contraposava a la violència perquè, si bé és cert que existia una violència antijurídica, també ho és que hi havia una violència que es trobava al servei del dret. La més antiga terminologia jurídica romana conserva empremtes d’aquesta concepció del dret (vindex, vindicatio, vindiciae...) ja que, al contenir l’arrel vis (força), reflecteix una visió de la violència com a element constitutiu del mateix dret, com una violència autoritzada pel dret. Per això, el professor Álvaro d’Ors afirma que “tot aquell sistema processal genuïnament romà ve a ser un sistema de violència legalitzada, de violència ritualitzada. Una guerra ritualitzada, que, precisament per ser-ho, ha perdut la cruesa del combat real, però que conserva encara, sota una complicada forma de simbolisme i ritu, l’esperit de la guerra”.

Va ser al segle I abans de Crist –a les acaballes de la República– quan, esgotada Roma per les successives guerres civils que la van dessagnar, una irrefrenable passió per la pau es va apoderar de l’ànim dels ciutadans romans. Una passió que havia penetrat en l’ànima de Roma gràcies a l’influx creixent de la filosofia grega, que contraposava legalitat i violència. Haver comprès a temps aquest anhel universal de pau, fruit del fàstic per la guerra, va ser la clau de l’èxit d’Octavi August, així com el secret que explica que pogués alterar subreptíciament la forma política tradicional dels romans mitjançant unes innovacions que, sota l’aparença d’una subsistència purament formal de les institucions republicanes, van atorgar tot el poder a l’emperador. I va ser precisament en aquest moment d’aspiració universal de pau quan es va començar a contraposar el dret (les lleis) a la violència. Una figura representativa d’aquest període –la més notòria– va ser la de Marc Tuli Ciceró. D’ell és la frase que sintetitza aquest canvi i que procedeix de la seva defensa de Miló: “Silent leges inter arma” (les lleis callen entre les armes). I és també Ciceró qui diu (a Pro Marcello): “No vaig ser mai partidari de les guerres civils, sinó que sempre em vaig inclinar per la pau i la toga, no per la guerra i les armes”.

Però les coses són com són i no com voldríem que fossin. I, malgrat Ciceró, les lleis necessiten la força per fer-se efectives. És més, diu D’Ors que “el dret necessita sempre, en tots els temps i latituds, l’ajuda de la força”. Ara bé, quan aquella força és assumida per l’Estat, al monopolitzar aquest tota forma de violència executiva legal, aquella violència ja no se’ns presenta com a violència pròpiament dita, sinó com a coacció organitzada. Per tant, la violència va perdent les seves característiques pròpies i passa a dir-se coacció autoritària a mesura que l’Estat absorbeix la pràctica de la realització forçosa del dret –de l’execució de les sentències– i n’exclou els particulars. Per això, un procés, en el fons, no és més que una guerra incruenta i racionalitzada. No és estrany que, sis segles més tard, Justinià tractés –als seus proemis legislatius– de les lleis i de les

Davant un conflicte només hi ha dues sortides: un pacte transaccional entre les parts o el recurs a la força

armes sense cap matís d’antítesi. I també respon a aquest esperit la dita popular “les lleis són normes, pro també són armes”.

Del que fins a aquí s’ha escrit es desprèn que, sent el dret –com és– un instrument d’ordenació social i de resolució de conflictes avalat, sempre i necessàriament, pel recurs a una utilització potencial de la força; i tenint també en compte que l’existència de conflictes és consubstancial a la naturalesa humana; s’ha de concloure que davant un conflicte, qualsevol que sigui la seva naturalesa, només hi ha dues sortides: un pacte transaccional entre les dues parts enfrontades, que posi fi a la disputa mitjançant recipoques concessions, o el recurs a la força, que pot ser o bé la violència racionalitzada i ritualitzada d’un procediment judicial, o bé la violència desfermada d’un enfrontament obert, que se sap com comença però no se sap mai com i quan acaba.

La democràcia com a ideal s’encarna sempre en un Estat de dret, que és un sistema jurídic integrat per lleis. Aquest sistema no és, per descomptat, un recinte ideal en el qual quedi eliminada tota mena de conflictes entre els ciutadans. Ans al contrari, és un àmbit formal en el qual sorgeixen moltes diferències d’idees i d’interessos, que són fruit o conseqüència de la llibertat de pensament, d’expressió i d’acció. Però el que sí que resulta consubstancial a tot Estat democràtic de dret és que qualsevulla diferència s’ha de solucionar o bé mitjançant un acord –encara que sigui un apanyo– que la resolgui sense vencedors ni vençuts, o bé per la força ritualitzada i racionalitzada d’un procediment judicial, en el qual sí que hi haurà necessàriament vençuts.

Qualsevol altra alternativa implicaria la destrucció de l’Estat de dret amb un cost social i econòmic irreparable.