Davant el desconcert

ACatalunya estem vivint en una confusió política total aguditzada des de començaments de setembre quan el Parlament de Catalunya va decidir saltar-se la normativa espanyola i fins i tot la catalana aprovant la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República amb la qual –juntament amb la llei del Referèndum– es van començar a fer els passos cap a una pretesa independència unilateral que va conduir –es vulgui o no– a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, a unes eleccions autonòmiques i a l’empresonament d’uns líders independentistes i la marxa cap a Brussel·les d’uns altres.

Després d’això, ara estem arribant al zenit de la confusió en què l’actualitat política sembla que es redueix a la problemàtica restitució a la presidència de la Generalitat de Carles Puigdemont partint d’un procediment a distància que no crec que s’hagi vist en cap país europeu normal.

A mi, amb independència del que pugui decidir la Mesa del Parlament quan es constitueixi el Parlament de Catalunya el proper 17 de gener, em sembla que acceptar com a normal un estat de coses autènticament peregrí no ajuda a renormalitzar la vida política ni econòmica, avui en mans d’uns diputats que per començar a exercir la seva funció han hagut d’acceptar la Constitució i l’Estatut, però que no sembla que estiguin gaire disposats a complir amb aquest compromís.

I mentre assistim a un estrany i forassenyat anar i venir de diputats independentistes electes de Barcelona a Brussel·les per coordinar-se amb Puigdemont per tal de veure com poden materialitzar la seva investidura i mentre l’expresident Artur Mas i el conseller Carles Mundó han dimitit per raons evidents, els polítics independentistes semblen oblidar que el que han de fer els polítics és crear un marc perquè la gent visqui millor i no consagrar-se a una batalla per veure si el PDECat continua existint o ha estat absorbit per l’estranya llista del president Junts per Catalunya, coordinada per Elsa Artadi i en la qual, curiosament, no hi ha Marta Pascal del PDECat, o si ERC pot liderar l’independentisme havent aconseguit menys vots –en les eleccions autonòmiques del 21 de desembre passat– que Ciutadans i que Junts per Catalunya. Oblidar l’economia és tirar-se pedres al propi terrat.

Només els més obstinats es neguen a acceptar –tal com ha reconegut Mas– que el programa independentista no ha pogut culminar per nombre de vots i per falta de reconeixement internacional, tot i l’eufòria de les mobilitzacions del carrer.

Amb aquesta pressió independentista hi ha desconcert i inseguretat política, el poble no entén res, les famílies continuen dividides i les empreses continuen marxant de Catalunya cap a Madrid i altres llocs d’Espanya fugint de la inseguretat. Madrid creix més i més, i Barcelona és cada vegada més catalana, però cada vegada més provinciana i menys cosmopolita com molts voldríem que fos.

La pressió dels sectors independentistes més obstinats fa que la inseguretat persisteixi