La força de la llei
Els fets han estat els següents, segons consta en les edicions de La Vanguardia d’aquesta setmana. Dilluns, 8 de gener: Artur Mas reclama generositat a Carles Puigdemont i aquest diari li suggereix una al·lusió al pas al costat del mateix Mas el 2015. Dimarts, 9 de gener: Artur Mas dimiteix com a president del PDECat i Carles Mundó anuncia que abandona la política. Dimecres, 10 de gener: ERC diu que s’esperarà als informes jurídics alhora que els lletrats del Parlament, segons aquest diari, descarten una investidura a distància de Puigdemont. Dijous, 11 de gener: Carme Forcadell rebutja tornar a presidir el Parlament. Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn renuncien a la via unilateral.
Davant tots aquests fets, el mínim que es pot dir és que s’entreveu un canvi de cicle a Catalunya o, si més, en el que fins ara era la cúpula de l’independentisme. Els principis que fa tres mesos eren irrenunciables ho han deixat de ser. El referèndum de l’1 d’octubre, expressió genuïna de la voluntat popular, queda en dubte perquè, segons Cuixart, l’únic referèndum vàlid serà el que convoqui el Govern de l’Estat. La via unilateral és tan aberrant que Sànchez dimitirà com a diputat si s’hi insisteix. I la Constitució recupera validesa perquè Joaquim Forn creu que la independència és inviable sense que se’n reformi el text.
Suposo que no cal argumentar que aquesta conversió al constitucionalisme no és fruit d’un debat, ni d’una reflexió possibilista, ni d’una renúncia definitiva a les conviccions tant de temps expressades, sinó d’una cosa molt més humana: la necessitat de recuperar la llibertat. Cap dels líders esmentats no hauria dit el que va dir si la presó no exercís sobre ells una pressió difícil de suportar. Però el fet de constatar aquesta evidència suposa admetre que la llei sempre acaba imposant-se. No és la solució al problema independentista, que està molt arrelat a la societat. Tampoc no és el triomf definitiu de l’Estat sobre la voluntat secessionista, però és la confirmació de l’avís que res no es pot fer al marge de la llei.
Com encaixa tot això amb el Puigdemont que obre el web del “Govern de la República”, reuneix a Brussel·les els seus diputats o busca la investidura telemàtica? De mala manera. L’expresident va arribar tan lluny que no té marxa enrere. Està tan assetjat que només li queda la sortida de portar a l’extrem el seu desafiament i aquest “extrem” ho és tot: és, per descomptat, continuar fugint de la justícia amb la disculpa de la “indefensió jurídica i institucional”; convertir-se en el màrtir de la independència en espera d’una hipotètica redempció; ser elegit president i actuar com a tal, encara que sigui sense trepitjar la Generalitat, ni la seu del Parlament, ni un pam de territori català... Pot tenir el suport de molta gent, potser de la majoria dels que van votar una opció independentista. Però, ai, no podrà tenir un executor dels seus somnis en la política real de Catalunya. No en podrà tenir, perquè el destí d’aquest executor seria la presó. I de la presó només se’n surt dient que s’acata la llei i es respecta la Constitució.