Països de merda

El pitjor de Trump és que no desmenteix mai la seva caricatura. Malgrat que aquell paio verborreic, histriònic i desmesurat dels platós de televisió semblava un personatge per guanyar audiència –o votants, que és el mateix–, va resultar que no, que aquell espectacle esperpèntic amagava una veritat aterridora: Trump era Trump. És a dir, no hi havia disfressa.

Deu ser per això que, després d’un any i moltes excentricitats en el càrrec, ja res no ens sorprèn, ni tan sols les seves baralles de pinxo tuitaire amb Corea del Nord. I, tanmateix, encara som capaços d’una certa sorpresa, potser perquè hom aspira a unes mínimes dosis de decència. Però no, i heus ací el president del país més poderós del món –o més o menys– dient que no vol immigrants de “països de merda”, i per merda entén la gent que fuig de països amb molta misèria i dolor i molt desarrelament. Trump només vol que li arribin ciutadans arregladets, pentinadets i ordenats de, per exemple, Noruega, l’estatus dels quals sembla digne de la gran Amèrica. Però si són del Salvador, d’Haití o del Sudan, frontera vetada, perquè, com es pregunta el mateix Trump, per a què els volen?

Això de la merda és un concepte interessant, bàsicament perquè aquests emigrants de països de merda acostumen a netejar la merda dels països que

No m’imagino els noruecs, tan blanquets, tan cultes, tan nòrdics, netejant els vàters nord-americans

no són de merda però deixen molta merda. La veritat és que el president deu tenir alguna saberuda alternativa, però jo no m’imagino els noruecs, tan blanquets, tan cultes, tan nòrdics, netejant els vàters, fregant el terra o cuinant per als naturals dels Estats Units. Com s’ho faran els ciutadans dels Estats Units si els emigrants d’aquests països de merda no arriben al seu país a netejar l’ídem? Doncs em temo que es quedarà sense emigrants de països de merda però amb tota la seva merda per recollir.

En fi, per seguir el to de la cosa, quina merda de president! Perquè mirin, el pitjor no és la grolleria d’aquest individu, els seus aires agressius, el seu elitisme barroer. El pitjor és el menyspreu que respira cap als més vulnerables, un menyspreu malvat, mancat de tota empatia amb la desgràcia. Esmentar Haití, per exemple, un país que ha patit tant, projecta una indecent imatge d’insolidaritat i superioritat feixistoide.

Això ja no és populisme, és pur malisme. I davant d’aquesta exhibició de maldat descarnada, mancada d’humanitat, només concebo un fàstic profund, el fàstic que produeix la merda.

El tipus, a més, es creu un valent per viure a cavall del verb gruixut i la incorrecció més obtusa. I, tanmateix, els únics valents són aquells pares, amb els seus fills a sobre, que creuen fronteres per poder sobreviure, aquells joves que es llancen a les pasteres de la mort, aquelles ànimes que fugen de l’horror, aquells emigrants que treballen dur per llaurar-se un futur. Gent amb la motxilla de l’esforç a sobre, elevats per sobre de la merda dels qui els ignoren i els menyspreen.