Quin espectacle!
En l’opinió pública –o publicada– internacional, hi ha dos clixés sobre Espanya. El primer, molt antic, desmentit per la història més recent, és el d’un país incapaç de resoldre els conflictes interns d’una forma civilitzada, dominat per la intolerància i, ocasionalment, per pulsions fratricides. És el país de la Contrareforma, de la Inquisició, del Duelo a garrotazos de Goya, de la llegenda negra. És, sobretot, el país de la Guerra Civil.
No ho oblidem: durant anys, la guerra espanyola va ser notícia de primera plana i va acaparar l’interès dels cercles intel·lectuals d’Europa i de tot el món. Era la primera batalla seriosa entre el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal, el pròleg de la conflagració mundial que es preparava. Després, els quaranta anys de franquisme van convertir Espanya en la viva estampa de l’autoritarisme i de la intransigència. És natural, doncs, que aquest clixé s’incrustés en el subconscient europeu.
El segon clixé, més actual però menys arrelat, és el d’un país modern, vibrant, capaç de liquidar el franquisme a través del pacte i del consens, de transformar-se i de situar-se a l’avantguarda dels canvis socials, un país sense complexos, amb una societat oberta i tolerant. És l’altra cara de la moneda, l’Espanya de la transició, de Pedro Almodóvar, de Barcelona’92, del matrimoni homosexual.
A més d’incompatibles, aquests dos clixés són –com tots els estereotips– toscs, caricaturescos. Estan basats en la simplificació, en la conversió de l’anècdota en categoria, en l’eliminació dels matisos i en la substitució dels tons grisos per blancs virginals o per negres ominosos. Ni Espanya era als anys trenta l’únic país europeu rosegat per divisions profundes i amb un moviment feixista rampant –pensem en l’Alemanya de Hitler, en la Itàlia de Mussolini, en la França del mariscal Pétain–, ni la transició va ser el conte de fades que molts encara pinten.
Ara es diu –amb raó– que la crisi catalana està empastifant la imatge d’Espanya a l’exterior i a Madrid s’accepta sense gaire discussió que el Govern central no ha sabut explicar prou bé la seva política i que, en canvi, l’independentisme ha venut molt bé la seva, projectant dubtes sobre la qualitat democràtica del nostre sistema polític. És així? Estem fent un espectacle, sens dubte, però em sembla que l’error, com sol passar, no és de comunicació sinó del que s’ha de comunicar, i que no aconseguim transmetre la idea que estem resolent el conflicte de la millor manera possible perquè, senzillament, no l’estem resolent de la millor manera possible. Al contrari, cada cop s’enverina més.
Volem que tothom ens vegi com una democràcia avançada: però ¿estem segurs que estem actuant com una democràcia avançada? L’independentisme no surt gens bé a la foto. L’aprovació de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica els dies 6 i 7 de setembre, saltant-se l’Estatut a la torera, i la declaració d’independència del 27 d’octubre, al marge de
Volem que tothom ens vegi com una democràcia avançada, però estem segurs d’estar actuant com a tal?
la Constitució i sense una majoria de vots irrebatible que hi donés suport, no s’avenen amb la imatge d’escrupolositat democràtica i de no haver trencat mai cap plat que els partits independentistes volen transmetre.
Però el Govern central tampoc no s’ha cobert de glòria, i la seva responsabilitat és més gran perquè és qui té l’obligació d’assegurar la convivència i d’evitar que la discòrdia s’instal·li entre nosaltres. Ens ho podem mirar des de tots els angles que vulguem, però els cops de porra del dia 1 d’octubre i la presó provisional dels Jordis, d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn no encaixen gaire bé amb la idea de l’Espanya dialogant de la transició. El Govern central no està obrint cap via de conciliació per resoldre el litigi. Diu que la Constitució no permet el referèndum ni –encara menys– la independència. Molt bé: però, aleshores, a part de l’article 155 i dels tribunals –uns tribunals que, de forma sorprenent, estan equiparant l’1-O i la DUI gairebé a una insurrecció violenta contra l’Estat–, ¿quina sortida ofereix el Govern central a aquests milions de catalans que, d’una forma pacífica, estan reclamant des de fa anys un replantejament de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya?
El problema no és de comunicació. La crisi catalana ens ha posat a prova i, malauradament, no hem estat a l’altura de la imatge que aspirem a projectar. Aquí tothom té les seves raons, però si volem conservar el prestigi que ens vam guanyar fa quaranta anys, si no volem que ningú posi en dubte la qualitat de la nostra democràcia, el millor que podem fer és reservar la justícia pels conflictes jurídics i resoldre el litigi a través de la política i del diàleg. Com en la transició.