Les veïnes australianes de Sants
Barcelona té 11.000 palmeres de 19 espècies, però algunes només prosperen en dos carrers
El passejant despistat que aterri sense voler en dos racons apartats de Sants, els carrers Premià i Ciceró, descobrirà unes palmeres elegantíssimes, les de Cunningham (Archontophoenix cunninghamiana). Originàries d’Austràlia, en alguns països són una espècie invasora, com al Brasil. A Barcelona, tanmateix, són molt escasses. Al pla director de l’arbratge municipal només en consten 27, sense comptar les de recintes particulars o d’altres que hagin pogut escapar al cens oficial.
Bill Bryson, autor de la divertida En las antípodas (RBA), assegura que Austràlia és un país apassionant perquè té una cervesa excepcional i perquè no n’hi ha cap altre que hagi perdut un primer ministre empassat per una ona (cert: Harold Holt, que va desaparèixer mentre es banyava a la platja de Cheviot, el 17 de desembre del 1967). Austràlia, però, és única per mil raons, entre altres per la seva biodiversitat.
El districte de Sants-Montjuïc té més veïns procedents d’aquesta illa continent, com ara les mimoses blaves, els arbres del carrer Hostafrancs. Però poques presències naturals de l’altra punta del món subjuguen tant com les Archontophoenix, en grec, les caps de les palmeres (“king palms”, diuen els anglòfons). L’esveltesa del tronc i el seu posat majestuós, amb una alçària que pot superar els 20 metres, no deixen ningú indiferent, fins i tot en una ciutat amb gairebé 11.000 palmeres. El palmar de Barcelona té 19 classes diferents, tot i que el 80% corresponen a només quatre espècies: la washingtònia (2.813 exemplars), la datilera (2.625), la de Califòrnia (1.669) i la de les Canàries (1.558). Els districtes del podi són Sant Martí (amb 2.335), Ciutat Vella (2.001) i Sants-Montjuïc (1.878). Als últims llocs, amb només 345 i 334, hi ha Sant Andreu i Gràcia.
La palmera més alta, de 27 metres, és la de Can Verdaguer, a Nou Barris. La més longeva és la datilera de la casa de l’Ardiaca, que data del 1873. Del 1896 és un
L’exemplar més alt, de 27 metres, és a Nou Barris; i el més longeu, de 144 anys, a la casa de l’Ardiaca
altre exemplar de la mateixa espècie del carrer Lancaster. També són centenàries les californianes de Can Sert, a l’avinguda República Argentina. Barcelona té catalogades 24 palmeres o conjunts de palmeres per la seva antiguitat, història o bellesa.
Desgraciadament, l’exemplar epònim de la plaça de la palmera de Sant Martí (que també té una escola i una associació de veïns amb el mateix nom) va haver de ser talat l’any passat per l’escarabat vermell. La icònica palmera va ser substituïda per una altra de més resistent a aquests insectes. La plaga es va detectar a la capital catalana el 2007 i només ara la ciutat comença a recuperar-se dels estralls que va fer.
A l’agost, per primer cop durant els darrers deu anys, Barcelona va tornar a plantar palmeres, senyal inequívoc que els experts creuen que han estabilitzat el problema. De les 117 palmeres que es van plantar l’any passat a la ciutat, només set eren Archontophoenix cunninghamiana. Quasi totes les representants d’aquesta espècie són als carrers Premià i Ciceró, entre el parc de l’Espanya Industrial i la carretera de Sants.
La primera d’aquestes vies, parcialment vetada als cotxes, en té 18. I la segona, totalment per als vianants, 7 (malgrat que entre totes dues sumen sis escocells buits). Hi ha dues palmeres més de Cunningham, aïllades. Una és al carrer proper de Fructuós Gelabert, un dels pares del cinema; i l’altra, a la plaça Joan Corrades i Bosch, un altre pioner, fundador el 1840 d’un hostal que va donar nom a un barri: va batejar el local Hostafrancs, en honor al seu poble natal, Hostafrancs de Sió, a la Segarra. “Entre la pena i el nores, trio la pena”, diu Faulkner a Les palmeres salvatges .Ia Casablanca Bogart es consola així: “Sempre tindrem París”. Entre les dificultats de viatjar al tresor natural d’Austràlia i el no-res, sempre tindrem Sants.