Memòria emocional

El Sense ficció sobre l’1-O, dirigit per Lluís Arcarazo (TV3), no tracta d’una realitat asèptica amb una voluntat objectiva sinó que, sense enganyar ningú, endreça l’energia i l’adrenalina d’un dia realment històric (entre la munió de dies pretesament històrics) i en preserva la memòria emocional. No el vaig poder veure dimarts, vaig patir el laconisme pseudomisteriós de la web de TV3, que insistia en què la situació del documental era d’Emissió no disponible (vaig trucar a TV3 i, amb més loquacitat, em van repetir el mateix) i finalment el vaig trobar a l’inframón sense fronteres d’internet. Estructurat seguint la cronologia dels fets, des de la conspiració clandestina de les urnes fins al balanç del president Rajoy (l’únic polític que hi surt), passant per una muntanya russa d’incidències, càrregues policials, guerra internàutica, perseverança i dignitat col·lectiva, el documental no explica ni els precedents, ni fa un retrat dels lideratges o dels discrepants sinó que se centra en el compromís, divers, intergeneracional i difícilment repetible en qualsevol altre àmbit, dels més de dos milions de votants que hi van participar.

RETROVISOR EMOCIONAL. Els audímetres serveixen per comptar espectadors. Però conjecturo que els litres de plors i tones de ràbia activats de manera retrospectiva dimarts també devien ser de rècord. Que hi hagi hagut més votants que espectadors juga a favor de la intenció del reportatge, que no s’amaga de sumar-se a un discurs general d’autoestima i d’incloure algunes escenes d’entusiasme, alegria i orgull comunitari que podrien servir perfectament per il·lustrar una campanya a favor d’una causa política com l’anunci corporatiu d’una empresa d’assegurances. Si no hi ha noves aportacions informatives és perquè TV3 ha sigut exhaustivament exhaustiva a l’hora d’analitzar l’1-O i en coneixem tots els detalls (els que han emergit, s’entén; els altres emergiran amb el temps). La inclusió de testimonis vip com el de Sílvia Bel semblen innecessaris però recorden aquell anunci institucional de la Generalitat de l’any 2014 en què, amb l’èmfasi patriòtic que tant ha proliferat en els últims anys, Bel ens prevenia: “Ara, la història ens convoca”. En un to més directe i eficaç, el Sense ficció sobre l’1-O endreça les emocions d’aquella convocatòria amb l’al·licient de fugir de l’artificialitat propagandística i de recórrer a una subjectivitat que, tot i ser de part i de tenir una clara intenció de denúncia, no traeix el principi periodístic d’explicar la realitat i que ennobleix el civisme anònim dels seus protagonistes.

LONDRES-PAKISTAN. El primer capítol de Next of kin promet. Història angoixosament actual relacionada amb el terrorisme i la islamofòbia que comença a Londres i acaba al Pakistan. L’actriu protagonista és Archie Panjabi, la inoblidable Kalima de The good wife, i el metratge inicial és perfecte: sis capítols que reclamen una intensitat d’atenció i una fidelitat assumibles.

Que hi hagi més espectadors que votants juga a favor de la intenció del reportatge