El toc Bruni conquereix el Palau
La cantant i model italofrancesa va presentar ahir a la nit en un Palau de la Música ple el seu àlbum ‘French touch’
Cantant, top model, actriu, ex-primera dama però sobretot persona amb un charme innegable. Carla Bruni va demostrar ahir a la nit que es trobava còmoda en la seva condició d’intèrpret de cançons que sent com seves i que converteix en el vehicle perfecte per fer-ne còmplice el públic. Com el que va anar i va omplir ahir a la nit el Palau de la Música per escoltar-la en el concert que va oferir dins del Festival del Mil·lenni,
La també senyora de Nicolas Sarkozy (que, a diferència d’abansd’ahir a la nit a Madrid, no es va desplaçar a Barcelona per veure la seva dona) tornava a la ciutat després de debutar a la Ciutat Comtal fa tres anys i mig, als jardins de Pedralbes. En aquella ocasió venia a presentar el seu últim àlbum del moment,
Little french songs, i ara el motiu era la publicació de French touch ,un disc agradable i meravellosament produït on es recullen una sèrie de versions de temes dels Rolling Stones, Depeche Mode, AC/DC, Lou Reed, ABBA o The Clash. En el seu recital, Bruni va interpretar pràcticament tot el volum esmentat, al qual va afegir alguns altres talls de les seves anteriors obres fins a donar forma a un repertori que se’n va anar més enllà dels vint temes, diverses propines incloses.
Va arrencar la nit, càlida i propera, set minuts passades les nou, posant veu des d’un escenari cobert d’espelmes a Le chemin des rivières, un clàssic fix de Julien Clerc. Bruni (Torí, 1967), abillada completament de negre, amb malles de cuir, botins, samarreta i jaqueta, va anar desgranant –amb una veu que es desenvolupa més bé en el to tranquil i el murmuri que en tessitures més convencionals– l’equilibrat repertori amb atractiva cadència, consultant les lletres d’alguns temes en un llibret sobre un faristol i sense abandonar mai aquell somriure que sembla que pot amb tot.
A diferència del que l’aficionat recorda de Pedralbes, en aquesta ocasió la polifacètica artista francoitaliana va estar acompanyada per un eficient quartet de guitarrista, violoncel·lista-baixista-corista, percussionista i pianista-acordionista-cornetista. És a dir, d’una solvència que donava més profunditat musical a un repertori rocker o a clàssics francesos però portat a una proximitat familiar, gràcies en bona mesura a la seva presència escènica i expressivitat.
Després de l’arrencada va oferir cinc temes del French touch en clau molt personal. Va atacar l’Enjoy the
silence, dels Depeche Mode presentant-la com “una cançó divertida perquè parla del silenci, una cosa que és molt necessària al nostre món” i interpretada amb instrumentació bàsica i veu gairebé murmuradora. Va continuar amb Crazy, de Willie Nelson, o la seva adorada Perfect day, de Lou Reed, que va sintetitzar amb un “és una cançó fantàstica d’un compositor encara més fantàstic” i va afegir “no m’imagino una nit més perfecta que ser amb vostès aquí i ara”, o la irreconeixible Jimmy jazz, dels Clash.
La intel·ligentment atractiva intèrpret es va guanyar l’atent i admirat públic, dominant l’espai (interpretant, per exemple, Le plus beau
du quartier pel passadís de la platea, xiulant els acords, o brodant Quelqu’un m’a dit guitarra en mà), i trobant-se més còmoda i empàtica quan posava veu a temes d’anteriors treballs, de Trenet o els que sonaven en pel·lícules com La dama
de Xangai, Love letters o Esmorzar amb diamants, per exemple. I, per a la recta final, la xocant
Highway to hell, dels AC/DC, en aquest marc, el Miss you stonià en clau gairebé de rumba flamenca i com a colofó la infal·lible Hallelujah, de Leonard Cohen, que sempre queda bé i emociona d’allò més.
Amb un gran domini escènic, va oferir més de 20 temes, amb un ‘Miss you’ rumber inclòs