Joves sobradament preparats
Comencem pel final. Casa del Llibre, presentació d’El muro invisible. Las dificultades de ser joven en
España (Debate). Després de l’èxit de La urna rota, que plantejava els reptes a què s’enfrontava el país arran de la crisi del 2008, els membres de Politikon analitzen les bretxes generacionals que aixequen murs en l’educació, la desigualtat, el mercat laboral, l’estat del benestar, l’emancipació i les noves migracions. Politikon és el projecte d’un grup d’acadèmics i professionals independents i, moderats per Arturo Puente, responen a les preguntes d’un públic motivat.
Hi ha molts estudiants de Ciències Polítiques i una noia que acaba d’incorporar-se al precari món laboral. Parlen de taxes universitàries, de beques mal plantejades, de pensions que no tendrem mai, i del benefici que la flexibilitat laboral aporta a les grans empreses, que exploten l’etern practicant; també dels que varen marxar a l’estranger perquè aquí no hi havia sortides. Pablo Simón, professor de la Carlos III, indica que el Govern espanyol no té un cens controlat dels que no tornaren i ignora quants són. Els nous partits, com Podem i Ciutadans, haurien pogut tenir més sensibilitat cap als joves i donar-los veu, apunta Marta Barbet, de la UAB. Segons María Ramos (també de la Carlos III, igual que Silvia Claveria), la ruptura del bipartidisme obliga a la coalició entre partits sènior i júnior, i això resulta positiu. Un exemple: Cs ha permès que s’augmentin en una setmana els permisos de paternitat.
Un jove amb ulleres pregunta per què no reformar la Constitució. Barbet recorda que tendim a voler solucionar-ho tot amb lleis, quan serveixen de poc sense unes garanties públiques; cal fer política. Però les intervencions més crítiques són les d’un senyor amb jersei rosa i una dona de tornada de tot. El senyor diu que els dirigents només es preocupen pel nombre de vots. “Afortunadament”, replica Simó, “això modula el seu comportament; si no fos d’aquesta manera, farien el que els donés la gana sense tenir-nos en compte”, i posa com a exemple José María Aznar.
La dona recorda que cada ge“Bé, neració ha tengut el seu propi mur. “He viscut pitjor que els meus pares en termes econòmics, però millor en tota la resta, hem guanyat qualitat de vida i tenim les prioritats més clares”, adverteix. Barbet contesta que el llibre comença dient precisament això. El que passa és que la generació dels nascuts entre els anys vuitanta i el 2000 van veure interrompuda de manera brusca una evolució que semblava lògica, per culpa d’una triple crisi, econòmica, social i institucional. Com enfrontar-se a la indignació i la desesperança? Afegeix que el debat públic acostuma a centrar-se en la classe universitària, però s’oblida d’aquells joves sense estudis que les seves famílies no han pogut pagar. Octavio Medina treballa al Banc Mundial. Apunta que la gent no és conscient de l’altíssima pobresa infantil que hi ha a Espanya, i denuncia l’abandonament escolar, alarmant. La xerrada ha superat l’hora i mitja.
i ara unes birres, no?”, comenten. La meva anàlisi sobre la situació és que, mentre puguis prendre una cervesa, tot anirà bé.
A L’(H)original hi ha cervesa i vi. L’artista Jordi Pagès beu una copa de vi negre. M’ha costat reconèixer el local, al carrer Ferlandina davant del Macba, perquè ha canviat de decoració, de nom (ara es diu La Rubia) i supòs que de propietari. Al fons, encara hi ha el centre neuràlgic de la poesia barcelonina, on es presenten les bases del Tercer Premi Francesc Garriga.
El mes que ve farà tres anys de la seva mort, i un grup d’editors va crear aquest guardó per recordar-lo i descobrir nous talents. Està adreçat a autors inèdits. Guillem Gavaldà, nascut a Cerdanyola del Vallès el 1997, va ser el primer a obtenirlo, amb Fam
bruta, seguit de Maria Isern (Vic, 1994),
que recita Sostre de carn a l’escenari. “El llibre, inspirat en
L’escombra del sistema de David Foster Wallace, parteix de la fantasia de fer-se néixer sense necessitat de forats”, explica l’autora. “El cos és una cosa; sembla una obvietat, però arribar a aquesta conclusió em va impressionar molt”. El premi és una escultura de Ferran Garcia i una tournée de promoció.
Abans han parlat els organitzadors: Ester Andorrà de Labreu, Antoni Clapès de Cafè Central, el valencià Pau Sanchis, d’Edicions del Buc i el mallorquí Pau Vadell, d’AdiA. Una vegada, amb Míriam Cano i Estel Solé, xerràrem de les crisis generacionals: els homes, als quaranta, es fan tatuatges; als seixanta, es compren un cotxàs. Ho recordam arran d’un anunci. Llavors Sebastià Portell explica que els seus pares tenen dos cotxes. Fins aquí, res de particular. El tema és que els varen comprar idèntics per evitar xafarderies al poble. Així, si un no s’hi fixa, creu que els dos cotxes són el mateix. No sé quina mena de mur ens ha portat en aquest punt.
Els membres de ‘Politikon’ analitzen les bretxes generacionals en desigualtat i les noves migracions