Explosió preverdiana
Poliuto
Intèrprets: Sondra Radvanovsky (Paolina), Gregory Kunde (Poliuto), Gabriele Viviani (Severo), Rubén Amoretti (Callistene), Alejandro del Cerro (Nearco), Josep Fadó (Felice). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. Cor: Conxita Garcia Director musical: Daniele Callegari. Òpera en versió concert. Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (10/I/2018) Seria una llàstima perdre’s Poliuto –òpera composta el 1838– per diverses raons. És una obra de maduresa de Donizetti amb un engranatge perfecte que anuncia el Verdi ja en actiu i que, a més a més, està a punt d’estrenar Nabucco (el 1842). Donizetti hi apel·la amb la seva inusitada força coral de romàntics efluvis. I així va ser rebut el seu Poliuto dimecres, en un Liceu ple en un 60%.
Com a obra del bel canto tardà, és un caramel vocal per al trio protagonista, tenor, soprano i baríton, uns papers d’una exigència extrema que només poden abordar primeres figures vocals.
El Liceu ha recuperat aquest bell títol en forma de concert, esquitxat de melodies i moments de bonica factura, amb l’estel·lar soprano Sondra Radvanovsky en el seu debut com a Paolina, l’única veu femenina de l’òpera. La diva dels Estats Units va triomfar amb uns mitjans vocals espectaculars, basats en l’ús de la mitja veu, aguts afilats, un cant legato de primera qualitat i aquell carisma que només tenen les veus de timbre característic, que atorguen un extra de valor insòlit. Els seus dos duos amb Kunde i el baríton Viviani van ser dos estels sumats a un final d’òpera memorable.
Gregory Kunde és un tenor de carrera miraculosa que aquí va evidenciar un cert cansament vocal. El timbre va sonar opac, però el seu cant sempre compacte i un esperit belcantista esculpit amb un fraseig mòrbid i una emotivitat sempre generosa el van coronar amb èxit en una nit inoblidable.
Gabriele Viviani, que va substituir el baríton previst, Luca Salsi, va mostrar bona línia de cant, dicció i control de la respiració malgrat la pèrdua de volum en el registre agut. I va saber acostar-se a la noblesa d’un paper que també anuncia la profunditat dels futurs rols de baríton verdians. Va cridar l’atenció el debut del tenor de Santander Alejandro del Cerro com a Nearco, de sonora veu i mitjans, secundat pels greus nets d’un Rubén Amoretti que orquestra i cor van tapar en més d’una ocasió.
Correcció i professionalitat en la resta dels particchini. El cor, de gran protagonisme, va brillar en la seva escena del final del segon acte, Celeste un’aura, mostrant un volum més que generós i un equilibri de veus a l’altura del repte. Daniele Callegari va concertar amb energia la partitura, amb més rudesa que no pas amb aquella elegància immanent de les belles melodies d’aquest Donizetti que anuncia la futura Aida. Poliuto ha trigat 43 anys a tornar al Liceu, el seu valor melòdic i la seva curiositat històrica han justificat la tornada. Només queda una segona funció, la d’avui, dissabte.