La tos que va ferir Barenboim
“En aquest passatge he sentit a cada moment un ehem, un cof, un atxum, i així no es pot continuar”, va dir
La capacitat dels catalans per refredar-se ja la va posar en evidència Pau Casals al Palau de la Música quan va tornar a començar un concert que havia estat desvirtuat pel soroll de les estossegades. Des de l’aleshores ha plogut força, però els remeis contra la tos a les sales de música no sembla que hagin evolucionat gaire. Dijous Daniel Barenboim posava èmfasi en una cosa que és més vella que l’anar a peu: posar-se el mocador davant la boca per esmorteir el soroll. És el mínim per silenciar aquest espasme punxant que trenca acústicament tota possibilitat de vincle emocional amb la música que sona; una cosa que desconcentra no només el públic, sinó també qui interpreta la peça.
La vetllada de dijous ja va començar amb un aire
repressiu quan l’organització va advertir que estava prohibit fer fotos –també durant els aplaudiments– i va demanar desconnectar els telèfons mòbils. Així mateix, conscient del virus gripal que pul·lula per la ciutat, va demanar que la tos fos controlada en la mesura del que fos possi- ble.
La tos, el mecanisme au- tomàtic que consisteix a expulsar.
Expulsar què? Quins tipus de tos tenen lloc en una sala de concerts? Com es desencadena?
La del concert és una tos irritativa. La pols, una flegma, l’aire mateix... tenen un efecte irritant que dona un senyal, i aquest senyal ocasiona una contracció. Si es tus és perquè molesta. Tanmateix, només és irritable aparentment, és a dir, que es pot controlar. Com? A còpia de reprimir-la. De fet, no hi ha cap obstacle real, únicament una petita irritació que el cos automàticament converteix en tos.
Ho explica Carlos Rodrigo, cap de Pediatria de Vall d’Hebron i expert en infeccions, a qui acudim a la recerca de raons i solucions. “Si només es tracta d’una molèstia, pots ser-ne conscient i contenir-te. Es pot hidratar amb un caramel o aigua i calmar així aquest impuls. Hi ha gent que ho fa i hi ha gent que no, que no té el costum de fer-ho”.
Una altra cosa és la tos nerviosa, que és més aviat un tic i demana un treball de relaxació, un aprenentatge per intentar evitar que es dispari. Després hi ha la tos d’afecció... i aquí la cosa és clara: ningú que estigui refredat o amb grip no hauria d’anar a un concert, assegura el doctor Rodrigo. És una advertència molt útil però que pot ser difícil de complir davant l’ocasió d’escoltar Daniel Barenboim al piano.
La vetllada de dijous, però, era veritablement especial. El mestre va aparèixer a l’escena amb un caminar eteri i un rostre que denotava una certa vulnerabilitat... Oferir un recital de memòria d’aquestes peces de Debussy, amb el nivell de subtilesa que comporta i tenint en compte els meravellosos enregistraments que s’han fet d’aquestes partitures, era probablement una pressió afegida.
Durant la primera part del concert, l’excepcional músic argentinoisraelià va transitar per meandres gairebé inoïbles quan va abordar al piano els Préludes (livre 1),un territori que no admetia ni el més lleu soroll a platea. Així i tot, les inevitables estossegades van aparèixer i el mestre va aprofitar la pausa entre un preludi i un altre per mirar fixament l’audiència del Palau i posar-se un mocador a la boca, com recordant que, en cas de necessitat, traguessin el seu.
La súplica no va tenir efectes. Quan sonava el sisè preludi, el subtil De pas
sur la neige, va tenir lloc un encadenament de tos que va arruïnar la peça. La tos s’encomana, sí. Sentir-la ens recorda la sequedat i, de sobte, una altra persona la nota al coll i reprodueix el senyal. I va ser en aquest moment que les parets del Palau de la Música van ser testimonis d’una de les reprimendes més importants en un concert de clàssica.
“He hagut de parar perquè en aquest concert jo intento donar el millor de mi mateix –va dir Barenboim amb una veu petita però ben enfadat–. No, no riguin. Això és molt seriós. Aquesta música necessita una concentració especial, una capacitat d’introspecció necessària i jo, en aquest passatge, hesentit a cada moment un ehem, un cof o un atxum, i així no es pot continuar”.
L’intèrpret va imitar els sorolls guturals amb un punt d’histrionisme, emfatitzant-ne el caràcter més porc, cosa que va ofendre algun assistent, que va decidir anarse’n o, al contrari, cridar “Fora!”.
“Com vostès comprendran –va afegir– necessito una concentració que aquí no trobo. Ara me’n vaig i espero que en aquest moment de descans facin el soroll que sigui, i després, quan torni, intentarem reprendre la concentració necessària”. I va ser així que va emprendre La fille aux cheveux de lin, després que la seva arenga hagués fet un veritable efecte.