50 anys del ‘més que un club’
El 17 de gener de 1968 Narcís de Carreras sintetitza el compromís social del Barça
Narcís de Carreras solia fer els discursos sense papers. Amb la mà esquerra a la butxaca de l’americana i la dreta agafant el micròfon, exposava les seves idees de manera fluïda i sense entrebancar-se. Era un bon orador. Però aquell 17 de gener de 1968 portava ben estudiat el que volia dir. Prenia possessió com a nou president del FC Barcelona, en relleu d’Enric Llaudet, i duia un petit guió per no oblidar cap punt clau. Això va passar ara fa 50 anys a la sala d’actes del Foment del Treball, a la via Laietana de Barcelona. Davant l’assemblea de compromissaris, el Barça es definia, per boca del seu nou president, com “més que un club de futbol”.
Avui dia el lema és un senyal d’identitat del club. L’ha fet seu amb tota l’oficialitat perquè, explica, “expressa el compromís que el Futbol Club Barcelona ha mantingut i manté amb la societat més enllà de la seva estricta activitat esportiva”. El “més que un club” està gravat a les butaques del Camp Nou.
Però el compromís del Barça amb els anhels de la societat catalana ve de molt més lluny i té bons exemples fins i tot des de la presidència de Joan Gamper. Més endavant, l’any 1933, el butlletí del club ja certificava: “FC Barcelona vol dir alguna cosa més que un simple club de futbol i, per tant, es considera indispensable la seva representació en els llocs d’honor i de compromís”.
Narcís de Carreras va fixar el lema en el seu discurs presidencial del gener de 1968. En tenim constància fefaent per la crònica de J. García Castell al diari esportiu Dicen de l’endemà, l’únic que el va recollir íntegrament. Una setmana més tard, el mateix text, amb els comentaris del periodista inclosos, va aparèixer sense firma al setmanari Barça. I l’any 1973 el “més que un club” es va consolidar com l’eslògan de la cursa electoral d’Agustí Montal Costa i també en una campanya publicitària de l’escriptor Javier Coma.
Montal mateix, el 1977, en va ampliar el sentit quan va parlar de l’existència de dos Barça: “L’un és el que surt en defensa dels ideals més selectes, mentre que l’altre continua jugant. L’un és el Barça de l’esperit, l’altre és el Barça dels gols. L’un i l’altre estan tan entroncats que no se sap on s’acaba l’un i on comença l’altre”. Montal, com apunten Manuel Tomás i Frederic Porta a Barça insòlit, feia aquestes reflexions el dia que el club s’afegia a les entitats catalanes que reclamaven la recuperació de l’autonomia de Catalunya.
Narcís de Carreras, que tenia 62
UN TEXT PREPARAT
Solia fer els discursos sense papers, però aquell dia ho portava tot anotat; sabia què volia dir
“El Barcelona és quelcom més que un club de futbol. El Barcelona és més que un lloc d’esbarjo on els diumenges anem a veure jugar l’equip, més que totes les coses. És un esperit que portem molt arrelat a dins, són uns colors que estimem per damunt de tot i aquesta emoció de venir a presidir aquest moment del Barcelona...”
Discurs del 17 de gener del 1968
anys quan va arribar a la presidència blaugrana, havia estat un home de la Lliga, de Francesc Cambó. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1961) i procurador a Corts pel tercio familiar, estava lligat a la burgesia tèxtil que feia anys que dirigia el Barça. A partir del 1972 també va ocupar la presidència de La Caixa. Pel que fa al Barça, Carreras va ser-ne vicepresident amb Montal pare (194850) i amb Martí Carreto (1952-53). Va ser ell qui va dirigir les operacions del frustrat fitxatge d’Alfredo di Stéfano i poc després va aspirar a la presidència del club, però “l’operació la va avortar la pressió de la Falange”, segons va explicar personalment a Jaume S. Sabartés a Barça cara i creu.
Quan per fi va arribar a la presidència ho va fer després de tenir plenes garanties d’unanimitat. En un entorn dividit, no volia passar pel tràngol d’una votació (llavors encara reservada als socis compromissaris). Va voler escenificar el consens, però després de només onze mesos de presidència va plegar. Això sí, amb el balanç esportiu d’una victòria a la Copa del Generalísimo (0-1 al Bernabeu i contra el Madrid) el dia del seu famós “senyora, no fotem!” adreçat a la dona del ministre Camilo Alonso Vega quan ella el va felicitar “porque Barcelona también es España, ¿no?”. Però també va deixar el llegat d’una frase avui inseparable de la imatge del Barça: més que un club.