El tatuatge de la tribu

Va començar sent una consigna per enfortir la transcendència del discurs d’un president (de quan els presidents fumaven havans interminables) i avui és el lema d’una tribu corporativament respectada a tot el món. El “més que un club” no és aliè a la permeabilitat històrica del club. La prova és que evoluciona com un mutant, alternant moments d’elegància descriptiva i d’altres de monstruosament emfàtics. Es miri com es miri, és un encert que, basat en fets reals, permet que els culers de qualsevol condició l’interpretin lliurement, sense un manual d’instruccions que especifiqui fins a quin punt el més ha de ser social, històric, polític, tradicional o simbòlic.

És una suma de tot, i per això funciona. Tant, que si la memòria no em falla, no recordo cap polèmica que intenti qüestionar-ne la utilitat i el vigor simbòlic més enllà de les batusses dialèctiques efervescents dels debats preelectorals. I això, en un club en què es discuteixen tant la textura dels frankfurts del Camp Nou com la vida nocturna d’un suplent de lateral dret és un miracle antropològic. El “més que un club” cohesiona la identitat però, en comptes de dependre d’un demiürg sobrenatural, accepta l’al·luvió com a mètode d’acumulació d’una ambigüitat en permanent revisió. En el context actual, el lema aconsegueix fer compatible la tensió entre els que en subratllen el valor de significació patriòtica encarnada pel procés i els que, a rebuf de la globalització i d’uns cercles concèntrics d’adhesió cada vegada més distanciats del Camp Nou, acaben creient que el lema és l’equivalent d’una frase mercadotècnica. A la seva manera, tenen raó. Però els convindria saber que la diferència entre el lema del Barça i el de Nike és que el de Nike forma part dels ingressos tangibles, mentre que el “més que un club” pertany a una dimensió espiritual i sentimental que ens explica com a col·lectiu.