No us fallaré
Volia escriure un article sobre la confiança. Sobre com es guanya, com es perd. Només amb ella pots acceptar que governi el teu adversari polític, per exemple, i pensar que no s’aprofitarà d’una victòria electoral per eliminar els que pensen com tu. Si desconfiéssim de tothom, no hi hauria democràcia. Ni justícia, perquè el poder judicial només administra justícia si confiem en la seva imparcialitat. També el nostre sistema econòmic es fonamenta en allò que anomenen la confiança dels mercats. Molt abans, fins i tot, que es consolidessin les democràcies occidentals, calia confiar que les monedes amb què et pagaven un servei contenien prou coure, per exemple. Després, que el paper que et donaven era bescanviable per monedes i, finalment, que els dígits al teu compte corrent et permetrien pagar la compra del súper.
S’ha de ser un autèntic artista, una força civilitzadora, per crear les condicions que suspenen la incredulitat d’un ésser humà i fer que la seva imaginació s’enlairi. És per això que, sense confiança o la seva germana, allò que els anglosaxons anomenen “suspension of disbelief”, l’art no existiria. Ni el llenguatge. De l’amor, no cal ni parlar-ne. L’ésser humà no val res, i tot s’ensorra, si no confia en els altres. Contra la por castradora i la inútil sospita, la confiança és alhora el fruit i el motor de qualsevol forma de progrés humà.
Mireu l’eterna rivalitat entre Madrid i Barça. El futbol d’elit en general. Més que pels resultats immediats, és una batalla oberta per guanyar la confiança. Per qui la conserva i qui la perd. Com la il·lusió, com l’esperança,
Al futbol, la substància en joc, el bé preuat sobre el qual ho fem girar tot, és tan voluble com la confiança
és un valor intangible. Per això s’encomana tan eficaçment entre els aficionats. Els grans clubs, els bons entrenadors, la saben transmetre més enllà d’un mal resultat. Llavors repeteixen allò que guanyar o perdre no és tan important com saber tornar-se a aixecar després de caure. Cada entrenador troba la seva manera: un et fa jugar cada diumenge, l’altre sap perfectament com fer mal al rival, el de més enllà us fa fer pinya, enfrontant-vos contra la resta del món o posant en valor allò únic que us uneix, el de més ençà sap millorar el teu joc corregint-te la posició, i encara un altre, potser no fa gran cosa, però des que us dirigeix, no pareu de guanyar.
El Madrid venia d’encadenar dos Champions seguides i d’humiliar el Barça aquest estiu a la Supercopa. Quatre mesos després ja parlen de fer fora l’entrenador-llegenda que els va fer guanyar-ho tot.
Que som uns eixelebrats els aficionats al futbol? Potser sí. Però també passa que la substància en joc, el bé preuat sobre el qual ho fem girar tot, és tan voluble i tan volàtil, tan cec, podríem dir, com la confiança.