“L’Ángel era el rei de totes les festes”
Belinda Alonso, vídua d’Ángel Nieto, conversa amb ‘La Vanguardia’ a casa seva, a Madrid
Belinda Alonso ofereix un cafè, un te, una cervesa, un refresc. La Vanguardia s’asseu en un sofà còmode, en una lluminosa estança de la casa familiar, blanca i al peu del Retiro, a Madrid, i afina l’orella.
Belinda Alonso ens parlarà d’Ángel Nieto, l’home de la seva vida, esportista exemplar, motorista pioner en un país de motoristes, mort l’estiu passat en un accident de quad. Tenia setanta anys.
Belinda Alonso i Ángel Nieto havien compartit 36 anys. –Érem una família feliç –diu. L’Hugo era el centre de les seves vides. Té 16 anys. És el fill d’ells dos. Ángel Nieto té dos fills més del seu matrimoni amb Pepa Aguilar: Gelete i Pablo.
–Ara ja estàvem muntant una vida al voltant de l’Hugo, sap? –diu.
L’Hugo fa molt bona pinta com a tennista. Fa un any llarg que és a Manacor, a l’acadèmia de tennis de Rafael Nadal.
–Els darrers temps, després de deixar la televisió (havia estat comentarista de motor durant dues dècades), l’Ángel deia: ‘Ja tinc setanta anys; gaudirem de l’Hugo’. Estàvem buscant una casa a Manacor per estar a prop del nen, a quatre passes de l’acadèmia. Aquell és un lloc molt bonic, una zona de cales amb la serra de Tramuntana de fons. Els seus altres fills ja són grans, ja fan la seva vida, i l’Hugo s’havia convertit en la il·lusió de Nieto. Ells dos eren com Romeu i Julieta. L’Ángel somiava poder ajudar-lo, estar amb ell. Estava molt orgullós que l’Hugo hagués optat per l’esport. I content que no li hagués agafat per les motos. –Com és? –L’Ángel sabia els riscos de la disciplina. Era conscient del perill, tot i que procurava no pensar-hi. Si tens por dalt d’una moto no pots competir. És cert que tant en Gelete com en Pablo estaven acostumats a veure’l córrer. Tots dos havien tingut motos de petits, competien en minimotos. I després, ja de grans, van acabar dedicant-s’hi. Però sé que a l’Ángel no el divertia que li haguessin seguit els passos. Coneixia el risc. Tenia seguretat en si mateix, però pel que fa als fills, això ja és una altra història. Tot i que havia corregut de jove, ho considerava una bogeria. Ja no anava mai amb moto enlloc. –Tant risc hi havia? –Quan l’Ángel competia, als anys seixanta, setanta i vuitanta (va guanyar 12+1 Mundials en aquelles dècades), morien molts pilots. L’Ángel es recordava a si mateix al motorhome, abans de sortir al circuit, conversant amb un company. Acabava la cursa i l’altre no tornava... Aquells circuits feien por. A Iugoslàvia els pilots passaven arran d’un penya-segat. Alemanya de l’Est, Montjuïc... Com podien córrer, allà? Bèlgica, Àustria... Les motos s’espatllaven, els mecanismes de seguretat no tenien res a veure amb els actuals, la roba... Imagini’s la por que passes si veus els teus fills allà. De fet, va intentar treure-l’hi del cap tant a en Gelete com a en Pablo.
–Amb l’Hugo no va fer falta, pel que veig... –li comento.
–Disculpi’m un moment, que he de trucar a l’Hugo. (...) Belinda Alonso fa un apart de la xerrada i telefona al seu fill. D’aquí unes hores el noi saltarà a la pista. Té un partit a Manacor.
Fa uns dies que està amoïnat perquè té molèsties en la inserció del quàdriceps.
–Podràs jugar? –li pregunta sa mare–. Sí? Doncs vinga, molta sort. Després m’ho expliques. Penja. Belinda Alonso es projecta cap endavant.
Des de fa un any i mig l’Hugo inverteix set hores diàries en el tennis. Passa cinc hores a la pista i dues més al gimnàs. Fa quatre anys que competeix.
–Va una mica endarrerit respecte als que havien començat a competir als set anys, però m’expliquen que està fent una progressió molt bona. Que en té moltíssimes ganes i ha heretat el punt d’honor del pare. El meu no, segur – diu, rient, Belinda Alonso.
L’Hugo havia començat a jugar a futbol a l’escola de la fundació del Reial Madrid, a La Chopera del Retiro, molt a prop de la casa familiar. Compaginava el futbol i el tennis. Després va passar a jugar a futbol a les instal·lacions blanques a Valdebebas, i la cosa es va complicar. Els desplaçaments eren llargs i l’entrenador de tennis, Álex García, feia pressió.
–Ens va dir que l’Hugo tenia possibilitats com a tennista, però que havia de saltar a una altra entitat, que ell ja havia tocat sostre com a instructor. Ens va proposar que el portéssim al club Alborán de tennis, a Moratalaz. L’Hugo va evolucionar molt, tant que li costava de conciliar el tennis i els estudis a l’escola El Pilar. El vam enviar a Manacor.
Ángel Nieto vivia la passió esportiva dels seus fills amb intensitat. Belinda Alonso el descriu com un pare pròxim. Atent als seus fills, a qualsevol que se li acostés.
–Tenia coneguts en tots els àmbits. Es feia amb tothom. El que estava encasellat el disgustava. Podia tractar amb el president del Govern. Amb Villar Mir. Amb Camarón, els Ketama, Pedro Carrasco i Serrat. Els tractava igual que a en Dani, l’electricista que l’acompanyava a Eivissa. L’Ángel estava canviant la il·luminació de la nostra casa d’Eivissa.
Aquella era una tasca feixuga. La casa té uns mil metres quadrats. Ángel Nieto i Belinda Alonso la van comprar ara fa 25 anys. Havien invertit molt de temps a transformar aquella ruïna en un magnífic espai. Hi organitzaven festes amb 300 convidats. Era un lloc amb història. Ángel Nieto era un gran amfitrió. –Era el rei de totes les festes. La transformació de la casa havia estat un exercici artesanal. Ángel Nieto ho dirigia. La casa és a cinc quilòmetres del port d’Eivissa.
Cal dedicar un espai a l’accident. Unes quantes línies. Ángel Nieto havia sortit amb quad. Havia de comprar un focus. Les principals carreteres d’Eivissa són un formiguer. Es va aturar a la carre- tera, senyalitzant el gir amb l’intermitent: havia d’entrar a l’aparcament de la botiga. Per darrere, una conductora no el va veure. Va envestir el quad.
Ángel Nieto no va morir a l’instant, sinó una setmana més tard. Va tenir un edema cerebral massiu.
–Semblava que es podia resoldre –diu Belinda Alonso–. No ho sé. No vull reobrir aquella pàgina. L’esperava el destí. No sé el lloc de l’accident i tampoc no penso passar-hi. Per mi l’Ángel és tota la meva vida. Gràcies a Déu que tinc l’Hugo.
Belinda Alonso prefereix deixar
REPÒS
“Després de deixar la tele, l’Ángel deia: ‘Ja tinc 70 anys; gaudirem de l’Hugo’. Era el centre de la seva vida”
RISCOS
“L’Ángel coneixia els riscos de les motos; a la seva època morien molts pilots: no ho volia per als fills”
L’ACCIDENT
L’expilot, ‘12+1’ vegades campió del món, va morir en un accident de quad a Eivissa a l’estiu
UN HOME PRÒXIM
“Tractava igual el president del Govern, els Ketama o en Dani, el nostre electricista”
EL PASSAT
“Vaig tenir una carrera de model curta; vaig conèixer l’Ángel als 19 anys: ja no me’n vaig separar més”
el cas en mans del seu advocat, Javier Leiva.
Ángel Nieto i Belinda Alonso es van conèixer fa 36 anys. Ell en tenia 34. Ella, 19. Aleshores Ángel Nieto ja guanyava títols. Sortia de Zamora. Havia viscut una infantesa dura.
–Però sempre em va dir que havia estat un nen superfeliç.
El pare conduïa camions. La mare és una força de la naturalesa. Teresa Roldán ja ha complert els cent anys.
–La Teresa és una generadora d’energia, una dona que va moure tota la família cap a Madrid. Una dona de negocis, també. Venia ous i buscava locals per muntar les seves pròpies botigues. Inconformista i molt moderna. Entre tots dos van tirar endavant els tres fills.
Ángel Nieto era el petit. Un nen inquiet i autoexigent.
–Deia que es va graduar a la universitat de la vida: amb prou feines va anar a l’escola. Als onze anys ja feia milers de coses.
Provava motos. Se n’anava al Retiro a disputar les curses que s’organitzaven al circuit. Tenia catorze anys quan va conèixer Paco Bultó.
–Després d’una cursa, Ángel Nieto es va acostar a Bultó. Li va demanar la seva adreça. Va començar a escriure-li cartes, sempre sense resposta. Un any més tard l’Ángel se’n va anar a Barcelona, a viure a casa de la seva tia, i es va presentar a la fàbrica Bultaco. Es va plantar davant la porta de Bultó: ‘Senyor Francisco, soc aquell nano del Retiro, vull que em doni una moto’, li va dir. Ja m’imagino l’escena. Quan volia alguna cosa, l’Ángel podia ser molt tenaç. D’entrada no va tenir la moto, però es va guanyar una feina en un departament de la fàbrica. Escombrava i es cuidava del lloc. Després van arribar les oportunitats. Va viure al soterrani d’una fruiteria i en diverses pensions. Plorava a les nits, però al matí es despertava i se n’anava content a la fàbrica. Entre motos va viure tota la vida.
Belinda Alonso venia de Lleó. Era una model amb recorregut. Va estar a Milà i a París. Quan va conèixer Ángel Nieto, a Madrid, va deixar les passarel·les i va sortir als circuits de motos.
–Vaig tenir una carrera molt curta.
L’acompanyava a les curses, va viure els seus últims títols. –No patia, vostè? –Emetia tanta seguretat que no em feia patir. Estava acostumada a veure’l guanyar. Sempre tornava al motorhome amb la seva corona.
Amb el motorhome van recórrer el món.
–Últimament l’Ángel havia aparcat la seva feina com a comentarista i vivia per a nosaltres. Anàvem d’un lloc a l’altre amb el motorhome. Anàvem a València, a seguir els tornejos de l’Hugo. O a Torrevella: l’Ángel s’havia comprat un vaixell a motor. Però la veritat és que no va arribar a estrenar-lo. També anàvem a Almeria, al cap de Gata. El motorhome s’havia convertit en la nostra casa preferida. A l’Ángel li agradava ser errant, nòmada. No aguantava establert més de mitja hora.