Tres periodistes que fa 20 anys que juguen a La Contra
QUAN ES COMPLEIXEN DUES DÈCADES DE LA PRIMERA ENTREVISTA EN AQUESTA SECCIÓ, EL 13 DE GENER DEL 1998, VÍCTOR M. AMELA, IMA SANCHÍS I LLUÍS AMIGUET EXPLIQUEN QUE EL QUE ELS GUIA ÉS LA CURIOSITAT PER SABER COM VIUEN ELS ALTRES
Fa vint anys, tres periodistes de La Vanguardia van treure el cap per primera vegada a la contraportada del diari amb unes ulleres fosques i un nadó en braços. Era el 13 de gener del 1998 i La Contra arrencava amb una entrevista al llavors secretari general de Convergència, Pere Esteve –ja mort–, que portava en braços el primer nadó nascut aquell any. “Doni-li un consell al Mario...”, li va demanar en la primera pregunta Víctor Amela, que va firmar aquella conversa. Les dues següents van ser d’Ima Sanchís i Lluís Amiguet i des d’aleshores el lector ha tingut una entrevista diària tot l’any, sense parèntesi de vacances ni a l’estiu, ni per Setmana Santa, ni per Nadal.
Han publicat 7.000 entrevistes, amb les seves preguntes sovint poc convencionals, fetes des de la curiositat de qui pretén no saberne gaire. I asseguren que no deiprojecte xen de sorprendre’s i aprendre. Aquesta setmana es van citar per gravar un breu vídeo per al web i van recordar anècdotes. Ja no es veuen diàriament per acordar cada detall com al principi, quan se’ls feia tard a la redacció discutint llistes de personatges i corregint entrevistes a sis mans. Ara cooperen, però competeixen. Asseguren que no saben quina entrevista publicarà l’altre. I la complicitat i el bon rotllo entre ells funciona. “A mi Carla Bruni em va demanar l’e-mail l’altre dia”, feia broma Amiguet, parlant tots tres de la bona sintonia que en molts casos aconsegueixen amb els entrevistats. “L’hi demana a tots...”, li va advertir Amela.
“La Contra m’ha transformat –afirma Sanchís, ja seriosament–. Ha estat una universitat de la vida. I crec que part de l’èxit també és això, la curiositat que tenim com a periodistes de saber en què consisteix viure, com s’espavilen els altres, com superen les coses més simples, quines esperances hi ha de totes aquelles coses que ens angoixen”. Amela apunta: “A un Nobel de Física li preguntem pel que ha investigat, però també com arriba a ser qui és, quins som- nis té, o si es penedeix d’alguna cosa”. “I si creu en Déu –afegeix Sanchís–. Preguntem sense por del ridícul o que pensin que fugim del tema”. “De vegades som tan genuïns que sembla que no en tinguem ni idea, del personatge”, assegura Amiguet.
En dues dècades han entrevistat persones de tota mena, des de savis eminents fins a la nena Arati, una venedora de postals als carrers de Benarés (l’Índia) que li va explicar a Ima Sanchís que volia ser doctora. “I quan es va publicar l’entrevista, un estudiant de Medicina de Lleida va organitzar un per portar-la, a ella i altres nenes”, explica. Amiguet va poder parlar amb José Joaquín Martínez al corredor de la mort, a la presó de Tampa, aprofitant que havia anat a Miami a fer-li una entrevista a Ken Follett, que publicava un llibre sobre la NASA. “Vaig trucar a la presó, vaig demanar l’entrevista i me la van donar. Va ser curiós perquè vaig parlar en anglès i vaig dir que era de Barcelona i el sergeant Molina em va contestar en castellà: ‘Dime, chacho’”, recorda. Amiguet va publicar l’entrevista, amb la foto que ell mateix li va fer. “Martínez va quedar en llibertat després d’aconseguir diners per a un bon advocat i bona part dels diners recollits a Espanya va ser a Barcelona”, subratlla. Amela recorda que la seva entrevista a Jaume Sanllorente també va tenir continuïtat ja que va servir per donar un impuls econòmic determinant a la seva oenagé Sonrisas de Bombay.
Una de les claus de les entrevistes de La Contra és que són de lectura ràpida, amb preguntes i respostes curtes. “Es llegeix tan fàcil que molta gent es pensa que les fem en un moment... i ara!, darrere hi ha molta feina”, assenyala Lluís Amiguet. “Crec que el secret d’una bona entrevista és ser generós –afegeix Ima Sanchís, amb l’entrevistat, cal deixar-lo parlar, sense presses, però també amb el lector, al qual li hem d’oferir una entrevista amb ritme, amb preguntes i respostes ajustades”. “És una feina d’artistes –sosté Víctor Amela–. Pots escoltar el que diu en un quart d’hora però ho has de deixar en una frase, la nostra feina és sintetitzar, no som taquígrafs que transcriuen”.
Cada un té el seu estil, que sovint es nota en l’entrevista mateix i en el personatge elegit. “Reconec que de vegades penso que ‘estic fent un Ima’, una senyora profunda, i si és un raret penso ‘aquest li hauria agradat al Víctor’”, apunta Amiguet. “És cert, m’agraden els rars, en canvi els aposentats són per a l’Amiguet”, replica Amela, rient. “Moltes vegades hem dit que no a una entrevista perquè no ens semblava interessant el personatge, fos qui fos i no hem patit pressions per fer-ho i això és un privilegi”, subratlla Sanchís.
Després de vint anys asseguren que no volen fer cap altra cosa. “Hem estat pioners a treure molts temes que potser han estat polèmics i ens han donat algun disgust, però el temps ens ha donat la raó en molts casos”, apunta Sanchís. “En aquests anys també hem aprofitat les circumstàncies pròpies per preguntar per temes que ens interessaven personalment, però que al lector també i sempre demanant que ens ho expliquessin com si fóssim un nen”, apunta Amela. Lluís Amiguet tanca la conversa revelant un dels seus recursos. “Sabeu que a Woody Allen li he preguntat: ‘Ara em caso, quin consell em dona?’. L’hi he preguntat sis vegades. L’última em va dir: ‘Crec que és molt feliç amb la seva vida de solter’”. I llavors tots tres arrenquen a parlar del moviment #MeToo i dels seus monstres.
Víctor Amela “A un Nobel de Física li preguntem per la feina; també si es penedeix d’alguna cosa” Ima Sanchís “Hem tret temes abans que ningú, amb controvèrsia, però al final teníem raó” Lluís Amiguet “Es llegeix tan fàcil que molta gent pensa que ho fem com si res... i ara!”