Si vostè fos xef...
Una de les coses bones que tenen algunes disciplines, com la medicina o el dret, és que sembla que les envolta certa aura de protecció que fa que no s’acostumi a qüestionar el que diuen els experts (però que no cometin un error humà, això sí, perquè els faran baixara del pedestal i se’ls carregaran). No passa el mateix amb altres àmbits com la cuina o el futbol, en els quals, ja se sap, qui més qui menys actua com un autèntic doctorat en la matèria; com si hagués disputat diverses finals de la Champions o cuinat al millor restaurant del món.
No he tingut l’ocasió de veure ningú que doni lliçons de futbol a un gran jugador –sí recordo una suculenta sobretaula al taller d’El Bulli el dia que es van conèixer Ferran Adrià i Pep Guardiola, després de la gran temporada del 2009, en la qual van fluir les sinergies entre futbol de màxim nivell i alta cuina–, però sí que he vist comensals donant lliçons a grans cuiners i cuineres. Si vostè fos xef, suposo que li costaria d’aguantar amb un estoic somriure les lliçons de qui després d’haver menjat i begut com un campió a casa seva, decideix obsequiar-lo amb una classe particular per millorar en allò que no acaba d’anar prou fort. Si fos xef, suposo que hauria de mossegarse la llengua al veure com algun crític gastronòmic, una vegada valorats els encerts i els errors del menú, s’enfunda la jaqueta blanca imaginària per suggerir canviar ingredients o tècniques amb què, al seu parer, el plat guanyaria moltíssim. Tant se val si al comensal i al lector el que li interessa és la proposta del cuiner titular quan hi ha una ocasió de mostrar als altres el xef estrellat que portem dins. Mestres té l’Església; i la cuina també.