Frankenstein compleix dos segles
EN UNA AVORRIDA NIT DE PLUJA, UNA JOVE MARY SHELLEY VA SOMIAR AMB UN MONSTRE, RESULTAT DE LA VANITAT DE L’ÉSSER HUMÀ I REBUTJAT PER LA SOCIETAT PEL SEU ASPECTE FÍSIC. LA SEVA VENJANÇA ACABARIA SENT UN FILÓ PER AL MÓN DEL CINEMA, SOBRETOT DES QUE BORIS KAR
“Va ser un estiu humit i desagradable, i la pluja incessant amb freqüència ens obligava a quedar-nos dies sencers a casa”, explicava Mary Shelley en una reedició de Frankenstein o el modern Prometeu publicada el 1831. Es referia a l’estiu del 1816 que havia passat a Suïssa al costat del que seria el seu marit, el poeta Percy Shelley. Era un dia tediós d’aquests quan al voltant del foc l’excèntric Lord Byron, amic de la parella, va proposar un joc: que cadascú escrigués una història de terror per passar l’estona. I, mentre Byron va ensopegar amb el seu propi experiment, Mary, que només tenia 18 anys, va germinar un dels grans personatges de la literatura mentre dormia: el monstre de Victor Frankenstein que acabaria publicant per primera vegada l’1 de gener del 1818.
El secret estava en la facilitat amb què el lector podia visualitzar la criatura, creada mitjançant parts d’altres persones, un grapat de cicatrius i òrgans rebutjats. “A la pàl·lida i groguenca llum de la lluna, que s’obria pas entre els porticons de la finestra, vaig descobrir el monstre... aquell monstre miserable que jo havia creat. Va apartar les cortines del meu llit i els seus ulls... si és que es poden dir ulls, es van clavar en mi”. Era la mort en vida, llavis negres i clivellats, pell groguenca, una mirada aquosa i gairebé dos metres i mig d’alçada. Però també proposava lectures sobre la naturalesa humana. Shelley detestava la idea de la vanitat com a impulsor de l’esperit amb un Victor Frankenstein que volia jugar a ser Déu.
El monstre, que no era el Fran-
kenstein del títol per més que la cultura popular caigui una vegada i una altra en aquest error, mostrava la crueltat de la societat. Era un ésser sense l’oportunitat de tenir una existència digna perquè la societat el rebutjava i fins i tot el seu propi creador s’horroritzava davant la seva presència, després de donar-li la vida. Però també hi havia trossets de l’autora del llibre, en la figura d’Elizabeth, la promesa del científic, que era filla d’una mare que havia mort en el part com ella mateixa. Mary Wollstonecraft, una famosa activista feminista, havia mort donant a llum la Mary.
Mentre al segle XIX aquesta obra es va convertir en un fenomen literari, al segle XX, amb l’expansió del cinema, es va convertir en el subjecte perfecte per experimentar en el gènere de terror. El primer monstre va ser Charles Stanton Ogle el 1910, en el Frankenstein mut de J. Searle Dawley. Però la representació que marcaria l’estètica que avui dia es coneix de la criatura va ser la d’Universal durant la dècada dels trenta. L’actor Boris Karloff exhibia un front descomunal amb una cicatriu i ferros al coll a Frankenstein (1931), La
nòvia de Frankenstein (1935) i El fill de Frankenstein (1939).
Com que Universal es va fer d’or amb els films centrats en ell, Dràcula, l’Home Llop i la Mòmia, l’empresa ha volgut ressuscitar el llegat i convertir-lo en un univers cinemàtic en la línia de l’univers de superherois de Marvel, propietat de Disney. Javier Bardem i Angelina Jolie, per exemple, suposadament van firmar per interpretar l’experiment de Frankenstein i la seva núvia. Però després dels mals resultats de La mòmia de Tom Cruise a la taquilla el 2017, els productors Alex Kurtzman i Chris Morgan, que havien d’encapçalar creativament aquesta operació, van abandonar el projecte i els plans s’han aturat en sec, si bé el projecte suposadament revifarà d’aquí un temps.
Però possiblement les dues conseqüències que no podria predir Shelley eren dues. La primera, com la creació d’una parella per a Frankenstein, absent a la seva novel·la, seria tan prolífica al cinema (ni tan sols Kenneth Branagh no va poder resistir-se a introduir-la) i s’interpretaria com una crítica a l’objectivització de la dona, especialment a La nòvia (1985) amb Sting com a científic boig i misogin. I la segona seria la importància que acabaria tenint la mort en la seva vida. Es va poder casar amb Percy Shelley després del suïcidi de la seva primera dona, Harriet, al llac de Hyde Park, però va acabar veient morir tres dels seus quatre fills abans que el seu marit morís ofegat el 1822. “Li tinc afecte perquè va ser el fruit de dies feliços, quan la mort i el temor no eren paraules que trobaven un veritable ressò al meu cor”, deia sobre el seu record del monstre.
Mary Shelley es va acabar familiaritzant en excés amb la mort, i va veure morir tres dels seus quatre fills La nova adaptació de Javier Bardem i Angelina Jolie està en l’aire per culpa del fracàs de ‘La mòmia’