Que tornin les cançons
Nits de setí blanc. Cartes que no arribaran mai. I el bigoti i la flauta de Ray Thomas, un dels fundadors de The Moody Blues, que ja no tornarà a sonar mai més. Cau la neu, com deia una cançó candida, i se’ns moren els músics. Cau la neu i se’ns moren aquelles cantants o xiuxiuejadores franceses que, encara que no ens agradessin, ens acostaven a París. Que plural que em sembla ara mateix el passat recent. Res a veure amb aquest present nostre segrestat per polítics mediocres que ho han envaït tot. Segrestat o potser entregat, regalat per nosaltres mateixos a aquella gent omnipresent que ens estan matant amb la mentida compulsiva i la irresponsabilitat total. Perquè la veritat és que els mitjans de comunicació i bona part de la societat consentim als polítics que no ens parlin de política i sí dels seus problemes personals. Quin sarcasme. A més de pagar als polítics la mensualitat per no fer la seva feina, hem de suportar els seus problemes personals. I les seves gràcies, perquè fins i tot els espais d’humor han estat envaïts per ells.
Que tornin les cançons. Que tornin a l’escenari de la vida els músics, els cantants, els urbanistes, els metges, les infermeres, els pianistes, els mestres, els pallassos, els actors, els pintors, els científics, els enginyers, els poetes, els lampistes, els trapezistes, els veritables bombers, etcètera. Que tornin tots aquells que són necessaris. Que torni fins i tot el periodisme.
Si penso ara mateix en aquest ofici és perquè m’acabo d’assabentar d’una altra mort: la d’Interviú, una revista en què la portada no deixava veure el periodisme valent que hi havia dins. Aquest va ser el seu truc en els anys difícils. Hi posaven, per exemple, Marisol a la portada i a l’interior algun col·lega escrivia sobre certa reunió de militars en estat d’emprenyament, sobre el tràfic d’armes al Pirineu, sobre la platja privada de cert capità general o sobre els morts d’aquell primer oli assassí. O sobre els nadons robats per determinats metges, monges i capellans. De manera que la portada d’Interviú , és a dir, els pits de Lola Flores, era solament un truc. Perquè també la Faraona va treure pit gloriós a la portada d’aquesta publicació quan va tenir seriosos problemes amb la hisenda pública.
O sigui, que aquests dies cau la neu i ens ha visitat la seductora i alta Carla Bruni, que encara que sigui italiana, parla, diu o xiuxiueja com una parisenca. En realitat l’esvelta i atractiva Bruni és torinesa. Torí i París tenen moltes coses en comú. Quan la Bruni canta, diu o xiuxiueja a la manera parisenca, quan posa veu de nena dolenta amb piano educada a Suïssa, quan fa veure que escolta amb molt interès és quan soc més conscient que aquí, sobretot aquí, els polítics ineptes ens estan robant el present amb el nostre propi consentiment. Aquests paios i paies, els dels himnes, ens han deixat sense cançons.
Cada dia, al Cafè Emma, que és territori francès, prenc un cafè escoltant aquella cançó de Carla Bruni titulada Quelqu’un
m’a dit, que parla de la vida, de l’amor i de l’aparent desamor. Escolto la seductora Bruni, que afirma que l’amor és l’última revolució, i recordo un temps plural. I és llavors quan entenc que és necessari que tornin les cançons.
carla bruni Seductora i alta, tot i ser italiana, parla, diu o xiuxiueja com una parisenca