CANVI D’HÀBITS
L’any 2006 va començar amb infart per als fumadors espanyols. Perquè anaven tots poc menys que atacats per una de les últimes lleis que el govern Zapatero havia aprovat l’any anterior, amb el Nadal pel mig, la llei de mesures sanitàries contra el tabaquisme. Obligava a un canvi d’hàbits en tota regla als fins aleshores poc controlats amants del cigarret. En particular, se’n va prohibir el consum en llocs de treball i en espais públics tancats, tot un impacte per a aquells que la visita al bar, el restaurant o la discoteca estava indissolublement associada a fumarse un o molts cigarrets. El gremi de restauració i hostaleria no estava gens content, però des d’aleshores han vist com es multiplica l’ocupació de les seves terrasses, plogui o nevi, que hi ha coses que són imprescindibles.
El canvi d’hàbits socials també estava arribant a altres àmbits, com el cinema. Es parlava molt del final de les sales, de la migració del públic a les pantalles domèstiques i, pitjor encara, cap a la fosca cova de continguts de la pirateria digital. Van haver d’aparèixer uns pirates de debò, dels de pegat a l’ull, tíbies i calavera, per demostrar que això no havia de ser forçosament així. La segona entrega de la sèrie Pirates del Carib, titulada El cofre de l’home mort, s’estrenava molt oportunament a Disneylàndia i, a partir d’aquell lloc màgic, iniciava una trajectòria trencataquilles que la va portar a recaptar 1.066 milions de dòlars. La més lucrativa de tota la sèrie. Era una aventura farcida d’efectes especials, que feien ressorgir un gènere més aviat moribund. La tecnologia va permetre una prole de renovats monstres marins i éssers a mig camí entre l’home i el mol·lusc. Pel·lícula barroca, presidida per les digitals acrobàcies del pirata més xorigueresc i amanerat, aquell Jack Sparrow al qual no li falla mai l’eyeliner. Johnny Depp ho ha transformat en un clàssic. Disney encara aconseguiria aquell any colar una altra pel·lícula d’enorme èxit, per bé que a través de la pantalla petita. Va ser High School Musical, un musical d’institut molt més blanc que el Grease que havia inspirat pares sorpresos per la devoció dels seus fills i filles per les basquetbolistes aventures romàntiques de l’avui galant Zac Efron i la seva partenaire Vanessa Hudgens. L’esport de la cistella va portar una enorme alegria als aficionats espanyols. Per primera vegada el nostre país guanyava el Mundobasket, després de molts anys estant a punt de pujar a dalt de tot del calaix, canviant l’hàbit de perdre sempre l’or en mans de la galàxia NBA. El malefici es va trencar al Japó, on la generació dels Gasol, i tants d’altres, iniciava un cicle virtuós que encara dura avui. Espanya va arrasar amb nou victòries i una indiscutible pallissa a la final a Grècia (70-47), que deixava poc marge a dubtes. Pau Gasol va ser designat el millor jugador del torneig i, per descomptat, va entrar en el quintet ideal al costat de Jorge Garbajosa. Altres noms inoblidables van ser els del germà Marc Gasol, la Bomba Navarro, Rudy Fernández i Felipe Reyes. L’ÑBA iniciava el seu camí.