El triomf dels secundaris
Carla Bruni va introduir el seu tema
L’amoureuse al teatre Nuevo Apolo de Madrid com “una altra cançó d’amor. Perquè és tot el que tinc per oferir: cançons d’amor”. Quin gran ofici, i quin grat escapisme, mentre el món rugeix. Qui no voldria dedicar la seva vida a cantar cançons d’amor, sense haver de preocupar-se de res més, només que no li fallin les cordes vocals. Bruni no té una gran veu, i ni de bon tros no és Melody Gardot o Madeleine Peyroux, però ha construït un estil amb sentiment i estètica. Mou les mans seguint la tradició de les chansonnières,
voilà el mix entre Madame Gréco, Ornella Vanoni i els Rolling Stones. O, segons la meva amiga, Laurence Benaïm, “entre
ABBA y Gainsbourg”. Complerts ja els cinquanta, panatalons de tub de cuir negre amb frunzits de motorista als genolls, blazer i samarreta, rega tots els gestos de suavitat sobre l’escenari. És una dona gata. No es mou, llisca; juga a una discreta seducció. “Vull dedicar-me a crear i interpretar música fins que em mori”, va declarar a La Vanguardia, on va explicar un dia de la seva vida: “Porto els nens a l’escola, després em dedico a fer coses pràctiques, una mica d’esport i escric i faig música de nit”. La recordo els seus anys de passarel·la. No era de les meves favorites. Al costat de Naomi, Claudia o Cindy s’esllanguia. Encara que una vegada, xerrant amb una editora de moda italiana, la vaig veure arribar tard a una desfilada amb una jaqueta llarga fins als peus, les cames nues, semblava una ballarina. Ens va picar l’ullet, i la meva col·lega em va explicar que pertanyia a una gran família, que tenia una gran biblioteca i que per casa seva sempre havien desfilat intel·lectuals i artistes. També que era intel·ligent ambiciosa i enamoradissa. Se la podria resumir amb aquelles paraules audaces d’Albert Camus: “Hi ha alguna gent que gasta excessiva energia simplement per semblar normal. A Madrid, va tenir un públic vip variat: un Sarkozy –ara que s’ha tombat la truita– prim i amb camisa oberta que va espantar els paparazzis, el seu amic José María Aznar amb
Ana Botella, Almodóvar o l’exmarit de la duquessa d’Alba, sobre qui recauen fake news reals.
Tot just sortir de l’Elisi –“ha estat un honor ser-hi i, malgrat tot, un alleujament anar-se’n”, va deixar dit al pur estil bohochic– va fitxar com a imatge de la firma Bulgari, pertanyent a Bernard
Arnault. La seva relació amb la moda ha estat més aviat estratègica: allunyant-se dels passadissos, encara que sense deixar d’explotar el passat. Bruni va ser una de les cinc ex-top models que van homenatjar a Versace sobre la passarel·la de París el 20è aniversari de la seva mort l’any passat. Es multiplica el recel Versace al planeta fashion. Ell va rellançar mundialment la moda italiana, va construir una firma representada pel cap de la gorgona Medusa, símbol d’opulència, fidel a la sensualitat i el barroc. Quan en els grans ateliers encara arrufaven el nas davant els milionaris russos o àrabs, ell els oferia passis privats. Va ser un calabrès internacional que va morir assassinat a Miami. Avui, les tendències l’evoquen, i Donatella, cada vegada més activista de causes justes, és reverenciada. Potser per això s’han amplificat els menyspreus davant la imminent estrena –dimecres vinent– de la nova temporada d’American crime story. A la família no li ha agradat, i marca distància. I
Penélope Cruz, que interpreta Donatella i ha declarat la seva admiració per ella, ni a la gala dels Globus d’Or ni a la presentació del biopic no es va enfundar un drapejat de la firma.
Bruni no té una gran veu, no és ni de bon tros Gardot o Peyroux, però ha construït un estil amb sentiment i estètica
La moda és un teler d’afinitats tan electives com atzaroses que construeix grans personatges secundaris. La seva història és plena d’ajudants de cambra que van acabar convertint-se en l’alter ego del creador. L’últim d’arribar és Sebastien Jondeau, que ha estat guardaespatlles, model, xofer i secretari personal de Karl
Lagerfeld. Té un posat atlètic, maneres exquisides i mirada canalla. I està considerat un dels homes més atractius de París. Aquesta setmana, a la fira Pitti Uomo de Florència, ha presentat una col·lecció càpsula, Karl Lagerfeld curated by Sebastien Jondeau, amb peces esportives, parques, i vestits de tres peces inspirats en el seu armari. Corren múltiples rumors sobre la salut del Kàiser, però no hi ha setmana en què una idea seva no sigui notícia. Tot el que toca ho converteix en objecte de desig. Antídots contra l’avorriment: una exmodel primera dama que canta cançons d’amor davant d’homes que van firmar guerres, una sèrie sobre l’assassinat del dissenyador que va reafirmar l’imperi de la moda italiana vestint nou-rics, i el guardaespatlles de Lagerfeld convertit en dissenyador. El mercat s’agita a cop d’influencers ,i tot es virtualitza, fins i tot la política, disposada a governar per plasma, Twitter i Skype.