Els votants de Trump aplaudeixen el seu primer any de gestió
La gent corrent que va votar per Trump se sent feliç passat un any de govern
A 14 graus sota zero, per unes voreres nevades cal interpretar com un missatge que el primer cartell que es veu sigui el de Caribbean Paradise Restaurant. El visitant es dirigeix a la dona darrere del taulell, li comenta que ha vingut a WilkesBarre per polsar l’opinió sobre el primer any de Trump a la Casa Blanca, que es va complir ahir.
–No comment.
Que serveixi de consol, davant aquest intent fallit, que es tracta d’una mala passada del destí en ruta cap a la Public Square, plaça del centre d’aquesta ciutat de Pennsilvània, al comtat de Luzerne, a 210 quilòmetres de Manhattan. En una de les cantonades s’ubica l’Anthracite, que és cafeteria, refugi, fonda, botiga de queviures, begudes, souvenirs, tabac o loteria. –He vingut a parlar de Trump. –Ui!, pregunti-li a ella. L’empleada es treu de sobre el curiós i assenyala Ann Marie Bossard, de 60 anys, la propietària. –Estimo en Trump! Es deixa anar en el seu discurs. “Sempre he estat demòcrata. Em vaig registrar als 18 anys. Fins al 2016, que em vaig canviar per Trump”.
El comtat de Luzerne, i la seva ciutat principal –Wilkes-Barre, 40.000 habitants– van protagonitzar el 2016 un dels girs més importants. El 2008 i el 2012 va guanyar Obama. En canvi, Trump es va emportar aquest territori per 20 punts i va facilitar que Pennsilvània es pintés del vermell republicà.
“Un president per a tothom, malgrat que se’n diguin mentides. Saps una cosa?”. –Digui’m. –No havia anat mai a un míting i per ell sí que hi vaig anar. Quina energia!
Es veu que la propietària es diverteix a la feina, un negoci familiar que va heretar dels pares. “Estic casada però no hem tingut fills. Aquest lloc és el meu baby”.
Aquí dins hi conviu el que es diria la classe mitjana –castigada per la recessió– i uns quants sense sostre que es mouen com a casa per l’Anthracite. “N’hi ha –explica ella– que prefereixen viure de l’assistència social. Altres, que han passat per la droga, l’alcohol o la delinqüència, busquen una segona oportunitat i no els hi concedeixen. Això és trist”.
La mitjana d’ingressos a Luzerne se situa en 25.000 dòlars, 4.500 menys que a escala estatal.
Després d’un any de govern, Ann Marie està satisfeta amb la seva conversió. “Estava farta del mateix de sempre. Ell diu paraules que no m’agraden, però no és un polític. Els homes de negocis parlen així. Va en el sentit correcte”.
El més rellevant: “Fa el que va prometre, com la retallada d’impostos, o ho intenta, com passa amb la immigració. Han d’entrar les persones correctes, no els que porten conflictes. Els dolents són un problema, no saps si venen amb les bombes”. Si no fa més, la culpa no és de Trump.
“Hi va haver empreses que es van tancar i se’n van anar a altres llocs. Ara, gràcies al president, ens recuperem a poc a poc”, remata.
Des del 2009 han caigut un 10% les ocupacions en la indústria manufacturera.
En aquest nucli del downtown s’ubica la Wilkes University. El professor de ciències polítiques Thomas Baldino afirma que
COMTAT DE LUZERNE
Aquesta zona va fer un gir: després de dues victòries d’Obama, Trump va arrasar
LA PROPIETÀRIA, ALS 60 ANYS
Ann Bossard era demòcrata des dels 18 i es va passar a Trump: “Quina energia!”
aquesta part de Pennsilvània ha estat graner demòcrata des del president Franklin Delano Roosevelt. Matisa, tot i això, que és un tipus de demòcrata diferent del de Filadèlfia o Nova York. “Són demòcrates conservadors en l’àmbit social i liberals en l’econòmic”. El 1980 van votar per Reagan.
“Va guanyar Trump perquè la classe mitjana baixa i blanca se sentia abandonada pels demòcrates i ell els va escoltar”. Remarca que l’atur es troba a Luzerne per sobre de la mitjana estatal, que ja és superior a la nacional.
S’ha de tenir en compte, recalca, que el 85-90% dels residents en aquest comtat són blancs i catòlics. “El que ara veig més clar és que va calar la seva proposta de resoldre la qüestió de la immigració. Treure els indocumentats, però també reduir el nombre dels que venen legals. No volen tants estrangers”.
Segons Baldino, no hi ha hagut un increment real en llocs de treball. Però tant és.
“És una cosa irracional. Tornarien a votar per Trump. Les seves vides materials no han millorat, però psicològicament se senten reforçats, contents amb el sisme que ha causat a Washington”,
Mark Lomando, gerent de la botiga de mobles Bell, trenca l’esquema. Ell és un conservador de tota la vida i trumpista convençut des de l’inici.
“Està fent una feina decent, les empreses comencen a portar els diners d’altres països”, remarca. “Obama ens portava cada vegada més avall. Tot i que Trump no té experiència política, és un bon home de negocis i creador de llocs de treball”.
No veu el president com un unificador –“el seu llenguatge no ajuda”–, creu que el Congrés és un obstacle, li preocupen el terrorisme –“hem de ser cauts amb qui entra”– i conclou: “Votaré Trump el 2020”.
En el passeig sorgeix un recinte anomenat Dress for Success, organització sense ànim de lucre per ajudar les dones. “Trump? És una vergonya nacional, un mentider”, respon Linda Armstrong, la fundadora i directora. Que els demòcrates perdessin aquí es va deure a Pennsyl-Tucky, la barreja de Pennsilvània i Kentucky amb què defineix la zona rural.
Al mateix carrer hi ha la barberia Sartorio. “Ell va votar per Trump!”, exclama Rino Sartorio, de 63 anys, titular del negoci, apuntant el seu pare, Frank, de 91 anys, de qui va agafar les regnes.
“No és polític i és el que volíem. Encara m’agrada, tot i que tothom hi està en contra”, afirma en Frank. Com el seu fill, que va donar suport a Hillary Clinton. “Ho va fer per la influència de la dona i la filla”, es burla d’aquest home d’origen italià que el 1956 va arribar als Estats Units des de Tunísia.
Entre ells es llancen dards enverinats d’humor. “Al principi –replica en Rino– no parlàvem de política als dinars familiars. Ara, passat un any, ja podem”. El seu pare, en realitat, havia estat votant demòcrata. Va estar amb Bill Clinton.
De tornada a la carretera, un stop a Plymouth, una altra localitat de Luzerne. Alguns es neguen a respondre i tanquen la boca. El que sí que l’obre és Gary Grant (tal qual), de 41 anys. A primera vista té un negoci de lloguer de camions. En realitat, és el propietari d’un gimnàs en què ensenya arts marcials.
“Vaig votar el candidat llibertari i em vaig equivocar”, es lamenta una vegada que ha descobert Trump. Mostra compassió amb els somiadors, els joves que van entrar sense papers sent nens, però defensa el mur, senya d’identitat del trumpisme. “Tenia la porta tancada, t’he obert des de dins. Selecciono a qui permeto passar a casa meva. Ell fa el mateix amb el país”, assegura.
El cotxe està aparcat al costat del restaurant Uncle Bucks, que aixeca la persiana de cara al vespre. El seu amo, Brian Gardner, de 52 anys, s’expressa sense embuts: “Trump no és un president idiota com els altres”.
Treballava en una firma, una d’aquelles corporacions tan odiades. El 2010 el van acomiadar. Va decidir que no li donarien més ordres. S’havia criat en una granja, on sempre va cuinar. El seu hobby es va convertir en la seva feina.
Forma part del club de motoristes i va sortir en campanya amb la seva Harley per Trump. “Ja tenim prou conflicte a l’hora de protegir-nos perquè, a més, vinguin els il·legals”, afirma. És un fervent defensor de la segona esmena de la Constitució, el dret a posseir armes.
“M’agrada caçar i protegir la meva família”, indica. “Les armes fan que hi hagi menys crims. Els cotxes maten i no es prohibeixen. Les armes no maten, maten els homes”, postil·la. –Per què Uncle Bucks? –Així m’anomena la meva neboda.
A FAVOR DEL MUR
“Selecciono qui entra a casa meva, el president vol fer el mateix amb el país”