Gemma Parramon
PSIQUIATRA
Gemma Parramon coordina el programa de salut mental perinatal de Vall d’Hebron, amb Miguel Sandonis i Maria Emilia Dip, que donen suport psicològic a mares de nadons que requereixen hospitalització després de néixer.
Porten mesos entre les parets del matern infantil de Vall d’Hebron, on costa de saber si és de dia o de nit. Amb la vida com suspesa, “adaptant-nos absolutament a la nostra filla, deixant abandonades totes les altres coses, família, negoci, casa...”, descriu el menorquí Tolo, pare de Lea Fiee, una nadó de nounats. Cada dimarts, mares i uns quants pares parlen i parlen dels seus fills, tan fràgils. De les seves pors, dels seus sentiments de culpa, del seu dolor per ells, dels seus dubtes per haver pres la decisió correcta, de la llet que no generen els seus pits, de les voltes i voltes que donen a la incertesa pels seus fills. Tan petits.
Són sessions de suport psicològic en grup que ha engegat el programa de salut mental perinatal de Vall d’Hebron. Les trobades permeten reunir dues mares extremes. “Per fi una altra de 24 setmanes!”, exclama Guillermina saludant jovial a Sandra. Els seus fills van néixer amb poc més de mig quilo. Iago, el 24 setmanes de Guillermina, ja ha assolit els 3.180. La dada provoca aplaudiments i veus d’ànim que Guillermina apaivaga amb ironia. Hi ha un nou problema: “Té una hèrnia a un testicle”.
Esclafeixen a riure. No és fàcil. Rebeca compta el seu embaràs gemelar amb separació de la seva parella inclosa. Un dels dos fetus anava malament i tenia síndrome de Down i molt poques possibilitats de sobreviure. “Però és aquí, són aquí”. Porta un mes a Vall d’Hebron, ella que sempre va optar pel part sense intervenció, a casa, com amb la seva primera filla. La incertesa, les decisions tan difícils, l’ambient “tan antinatura” en què viu s’aguanten sobre aquella difícil existència de la petita Vida. “És una valenta”, proclama.
“Ells són lluitadors, sí, però les mares també. Tu ets valenta”, li recorda Guillermina, que confessa que va trigar dos mesos a acceptar el seu fill. “No volia encaterinarme Amb 530 grams és un fetus a mig fer! M’he recorregut amb Iago tots els boxs. I va i m’agafa grip. Marxa enrere. Me l’han tret tantes vegades de color lila. Però ara sí que em crec que soc mare”.
Parlen de punts en comú: una fecundació in vitro, una preeclàmpsia, un part avançat, la decisió de seguir endavant, la informació crua que hi haurà seqüeles.
“És com si no pogués ser mare als 44 anys”, apunta Guillermina. Sanporten dra, d’uns trenta anys, viu un procés semblant, també mare d’un fill de 24 setmanes. Però no pot estar de baixa, és autònoma i va i ve cada dia de Reus des que Ethan va arribar a nounats al desembre. “T’ho pinten malament, et plantegen si vols reanimar o, no que tindrà seqüeles. Però aquí som”.
Elisabeth, de Girona, explica el problema de cor de Guillem, el seu nadó, que va arribar a terme, però amb aquella dificultat afegida. “Pensava que l’operació seria senzilla, però al final va ser cesària d’urgències, me’l van treure de sobre i quan vaig veure l’operació que li van fer, em vaig enfonsar. A cor obert, es podia morir!”. La preocupa quan arribin a casa. “Crec que demanaré un monitor”. I els ànims encongits del grup es transformen de nou en riure. Tots ho farien. Una pantalla com la que mesos mirant cada minut.
“I a sobre no dono prou llet”. Totes tornen a parlar alhora. “No et frustris. Has d’elegir entre passarho malament o gaudir del nen. No és com diuen, que ell treu el que necessita, què va. Es cansa abans, així que tranquil·la, eh?”, anima Yolanda, que es va saltar el seu torn de parlar perquè el plor no li permetia explicar el seu Daniel, nascut a les 27 setmanes, 1.200 grams, una operació, tan petit, tot intubat. “Et creus que sol és agafar pes, però són moltíssimes coses més. Sort del lactari, això sí que és teràpia. Si no fos perquè parles amb altres mares...”. Algú reclama un lactari per a pares. I tornen a esclafir a riure.
Montse va passar dos mesos ingressada per reduir la prematuritat. Va aconseguir que Eloi naixés amb 1.100 grams i ja està el 2.100. Viuen allà. “Totes les altres coses estan de cap per avall a casa”.
Melisa està a punt d’anar-se’n a casa amb Leia, una de les seves dues bessones, la més fràgil, que va néixer amb 550 grams. La més forta va sucumbir “a un bacteri. La van reanimar gairebé una hora, però no es va poder”. És difícil continuar parlant. Les altres li recorden que gràcies a ella, sempre allà, tots reben l’informe de la nit.
Perquè els pares de nounats són els més experts en aquells pacients tan fràgils, tan seus. Tolo i Catrin tenen la seva seu en aquestes cures intensives. Per aconseguir invertir el son de Lea Fiee, que està desperta de nit i adormida de dia. “Seguim el nostre instint. La sonda per alimentar-se l’estressava. I la infermera ho va poder veure”. Per això han aparcat la seva vida al box.
Ana i Paco fan torns amb Araceli. A casa hi ha dos fills més. Sondes, alletar a demanda, llet insuficient, llet emmagatzemada. “Tant cuidar-te i resulta que no vals per tenir fills”. No, no. Prou d’aquests pensaments, insisteixen. “Si haguessis fumat li donaries la culpa al tabac”,
GESTACIONS DE 24 SETMANES “Vaig trigar dos mesos a acceptar-lo, no volia encaterinar-me; va néixer amb 530 grams” LA VIDA NORMAL QUEDA FORA Viuen allà, “adaptats absolutament a la nostra filla; la resta, abandonada”
reflexiona Ana. O a la fecundació in vitro. “Però veus?, el meu embaràs va ser natural i m’ha passat el mateix que a tu”. O a l’edat, “jo en tinc 34 i estic en les mateixes circumstàncies que tu amb 44”. Més reflexions per fer un cop de mà.
Sense eufemismes. La maternitat idíl·lica és un acudit aquí (no només aquí). En la sessió, tots citen una llarga llista de culpabilitats, “fins i tot em sento culpable d’haver preparat tan bé el nostre embaràs”, apunta Catrin.
Tanquen contentes/s. Respiren a fons. Malgrat tot estan fent una cosa molt bona. “Tenim pendent una barbacoa”.