Saviesa i experiència
L’exconseller Santi Vila analitza la situació política de Catalunya: “Els principals actors polítics espanyols han de rectificar i abandonar qualsevol temptació d’assimilació o recentralitzadora sobre Catalunya: ‘El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors’, va sentenciar Francesc Pujols, en ple segle XX. Per la seva banda, també el sobiranisme ha de ser autocrític i saber rectificar”.
És l’hora de rectificar les pròpies posicions, no de ratificar-les. Les setmanes i les hores elèctriques viscudes amb tanta intensitat el passat mes d’octubre van quedant enrere, com hi queden els danys perpetrats per uns i altres a l’economia i la societat, a les institucions i a les vides de molts dels qui en varen ser protagonistes. El relleu generacional que suposa l’elecció de Roger Torrent, un home net de cicatrius i de càrregues judicials, com a president del Parlament n’és una bona mostra. Tan cert com que d’aquelles pàgines greus de la història de Catalunya encara en queden ferides ben obertes: els Jordis i dos exconsellers a la presó, el president Puigdemont i quatre exconsellers a Bèlgica, judicis penals i polítics pendents, inversors, turistes i veïns recelosos. Si no recosim i cicatritzem ben ràpidament aquests mals l’ambient seguirà enrarit, el terreny de joc polític impracticable, la reconciliació i la concòrdia llunyanes.
A propòsit dels Fets d’Octubre de 1934, que guarden tantes similituds amb els nostres, l’avui feliçment recuperat Gaziel ho va expressar amb claredat des de les pàgines d’aquest diari: “Para curar a Catalunya, no piense nadie, pues, que sea posible ni indicada la cirugía de urgencia, ni tampoco esa otra clase de expediente que consiste en recurrir a la ortopedia. (…) Por esos procedimientos sólo se obtendría la extensión incalculable del malestar actual, porque a las grandes zonas sanas del organismo, que son aún la mayoría, los cortes quirúrgicos les harían el efecto de tremendas heridas, y el aparato ortopédico se les antojaría una camisa de fuerza”. Redreçar el desastre que hem heretat o l’embolic en el qual l’un per l’altre ens hem posat no requereix de solucions traumàtiques ni ortopèdiques, sinó més aviat, seguint la recepta d’Agustí Calvet, de “l’ús de les autovacunes, buscant i extraient en el propi organisme català les antitoxines capaces de renovar-lo”.
Qualsevol indici de solució requerirà, doncs, en primer lloc, un compromís responsable i sincer amb la reconciliació i la recuperació del consens entorn dels valors constitutius de la nostra vida en comú,
Qualsevol solució requerirà un compromís responsable i sincer amb la reconciliació i la recuperació del consens
més enllà de coincidències o discrepàncies. Una reflexió igualment vàlida per al Govern central i els principals partits d’Espanya, que de l’experiència viscuda també n’haurien de saber treure la lliçó que no només de lleis viu l’Estat, ja que el consens a l’entorn de la seva vigència, utilitat i interpretació són igualment necessaris per poder viure en pau. I aprendre, també, que l’Espanya que tan diuen estimar només és tal si és rica, diversa i plural, com una Europa en petit, en paraules de Salvador de Madariaga.
Mirat així, el 2018 hauria de ser per a les dues parts l’any de la rectificació, no el de la ratificació.
Els principals actors polítics espanyols han de rectificar i abandonar qualsevol temptació d’assimilació o recentralitzadora sobre Catalunya: “El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors”, va sentenciar Francesc Pujols, en ple segle XX. Per la seva banda, també el sobiranisme ha de ser autocrític i saber rectificar. Mai més en democràcia, tornar a tirar pel dret ni seguir camins unilaterals per donar resposta a les aspiracions ciutadanes, per molt legítimes, desateses en el curt termini i tot el que es vulgui que hagin pogut ser! Les declaracions de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell o dels exconsellers empresonats davant el jutge han anat en aquesta direcció i és bo i necessari que sigui així. Milions de catalans estem dolguts per l’immobilisme i el menyspreu de Rajoy, però també soms molts els qui estem exhaustos de tanta ocurrència i de tants conills contínuament extrets del barret de copa del procés.
Aconseguir-ho no estarà exempt de dificultats, ja que són moltes les ferides i sofriment ocasionats durant els darrers anys a Catalunya i molts també els actors polítics que, tant a Barcelona com a Madrid, es mantindran radicalment en contra de la rectificació, viscuda des de la seva perspectiva com a renúncia o, pitjor encara, com a reconeixement de culpa. Però els agradi o no, amb el gener els dies es tornaran a fer més llargs i, amb ells, aviat els primers ametllers insolents reclamaran poder tornar a brotar. És llei de vida, aquesta sí, inalterable, agradi o no als més idealistes.