Les parelles de sis polítics catalans presos, excarcerats o a Brussel·les relaten la seva experiència.
“Ara ja parlo d’abans de la catàstrofe i de després de la catàstrofe”. Sergi Corbera, escenògraf de professió –res a veure amb la política–, es permet algunes bromes per suportar la complicada situació que viu des del 30 d’octubre, quan el seu company, Toni Comin, amb qui té una filla de 5 anys, se’n va anar a Brussel·les amb Carles Puigdemont i tres consellers més del seu govern per eludir l’acció de la justícia espanyola.
Refugiar-se a Bèlgica ha estat una opció; els altres vuit membres de l’últim govern han estat a la presó (preventiva), en el marc del procés sobiranista, i dos continuen presos –l’exvicepresident Oriol Junqueras i l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, a Estremera–, com els líders de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, a Soto del Real. Quinze famílies, amb nens inclosos, s’han vist afectades per aquest altre procés que és tenir un ésser estimat lluny, empresonat o sense poder tornar. Sis expliquen la seva experiència en aquestes pàgines.
“Li vaig dir: ‘Facis el que facis, ho respecto, però entre presó o exili, ves-te’n, no pateixis, ja trobarem la manera’”, afegeix Corbera, compartint xerrada dijous en una cafeteria de Barcelona. Explica que porta vitamina D a Comín per la falta de llum a la capital belga. “La salut és el primer”, assegura. I afegeix: “El comiat va ser molt trist. Ara transites entre dos sentiments: fortalesa i una tristesa absoluta”.
Com en altres famílies, la nena és el motor que empeny la parella. “La psicòloga ens va dir que no s’ha de simular que la vida és bonica. La pena es pot vèncer, però la desconfiança no. I és demolidora, i més en un nen”, explica. La petita Laia ja té resposta a gairebé totes les seves preguntes, incloent-hi la principal: ‘Per què no torna el pare?’. “Ella coneix en Lluc –el fill de Junqueras–. Han jugat plegats, i quan li vam dir que l’Oriol era a la presó va obrir molt els ulls i va venir a dir: ‘Doncs ja anirem nosaltres a veure el papa’. Va entendre que, si hem d’agafar un avió cada quinze dies, l’agafarem”. A això s’aferren, al clic a l’ordinador quan reserven el pròxim bitllet. “Quan ens acomiadem sabem que al cap de dotze dies ens tornarem a veure”, assenyala. És una solució a curt termini; ja estudien diferents opcions de futur.
Txell Bonet, periodista, també intenta tirar endavant amb enteresa. “M’estimo més mobilitzar-me que estar compadint-me –assegura al despatx d’Òmnium del seu company, Jordi Cuixart, pres des del 16 d’octubre–. Et tornes més vitalista. Ara penso que la vida és per viurela, i no pots malgastar l’energia fentte mala sang. La llibertat és tan preuada que cal celebrar les coses quotidianes”.
Amb el fill de la parella, Amat, de nou mesos, cada setmana agafa l’AVE fins a Madrid i després un taxi fins a la presó de Soto del Real per veure Cuixart 40 minuts. “És a través d’un vidre, que no és la millor manera de comunicar-se. Entrem totes les famílies; podem ser 60 persones. Corres al teu locutori –n’hi ha molts i hi ha bastant soroll–, i el temps et passa volant”, explica. Susanna Barreda, la dona de Jordi Sánchez, coincideix en tot. “Després hi ha dos vis-a-vis de dues hores al mes, un d’íntim amb mi i un altre de familiar, al qual poden anar quatre persones. El nen i jo sempre hi anem. És quan ell pot estar amb el seu fill”, assenyala Bonet.
Els presos poden fer deu trucades setmanals de cinc minuts. I després hi ha les cartes. “M’envia cartes llargues, de vegades de deu pàgines. Al principi em parlava de la gent d’allà; és normal. I sempre em diu que tenim sort de poder-nos veure cada setmana, perquè a alguns fa anys que no els va a veure ningú –explica Bonet–. No puc dir que hagi fet amistats, però se sent ben tractat i té molta empatia”.
Sobre el seu estat d’ànim, diu que sempre s’ha sentit forta. “Sobretot al principi: sabia que havíem de portar-ho de la millor manera pos-
“La psicòloga ens va dir que a la nena cal dir-li la veritat; la pena es venç”, assenyala el company de Comín
“No sé si és pel meu fill o perquè és injust, però sempre ho he dut amb dignitat”, subratlla la parella de Cuixart
“Allà [a la presó] no plores perquè veus que ells s’esforcen, et tranquil·litzen; després sí”, diu l’esposa de Forn
Les parelles de sis presos, excarcerats o a Brussel·les, en el marc del procés sobiranista, expliquen la seva experiència i com viuen les famílies aquesta situació
sible, no sé si pel meu fill o perquè sé que és tan injust. Sempre ho he portat amb dignitat, no m’he enfonsat, però no vull que això s’allargui”, subratlla. I agraeix, com tots els altres familiars, la solidaritat rebuda.
“No ho porto bé”, adverteix Laura Masvidal, representant de dues empreses de màrqueting i dona de Joquim Forn, tot just arribar a la cita, a la cafeteria d’un hotel de Barcelona. L’acompanya Diana Riba, la dona del també exconseller Raül Romeva, que va compartir cel·la amb Forn del 2 de novembre al 4 de desembre, quan va sortir en llibertat sota fiança. Masvidal aclareix que no està preocupada pel seu home, que el veu fort, sinó per les perspectives: “Pensava que tot s’aclariria, però passen els dies i ho veig complicat. Cada dia perdo la confiança en allò a què em podia agafar, a la justícia, perquè les coses van com van”, diu.
Riba l’acompanya per fer una tasca de suport, des de l’Associació Catalana pels Drets Civils, que van crear el novembre 15 famílies: les dels polítics empresonats –dels deu que van ingressar en presó preventiva només en queden dos– o refugiats a Bèlgica i les dels líders de l’ANC i Òmnium, que continuen presos. A través de l’entitat vehiculen les donacions per ajudar a sufragar algunes despeses dels desplaçaments de les famílies.
Les dues dones coincideixen que, més enllà dels sentiments, d’enyorança però també de ràbia i d’impotència, s’han hagut de mostrar fortes a les visites a la presó. “Quan ets allà no et venen ganes de plorar perquè tens 40 minuts, i n’ets conscient”, explica Diana Riba, que recorda quan anava, amb els seus dos fills, de 9 i 11 anys, a veure Romeva a Estremera. “Allà no plores –coincideix Masvidal– perquè veus que ells, presos, fan un esforç molt important: t’atenen, es posen bé, et tranquil·litzen... Jo hi veig una gran generositat, perquè en Joaquim en cap moment no ha fet un gest de desmuntar-se, i per això les nenes –les seves filles, de 19 i 23 anys– també estan fortes”.
Els familiars entrevistats coincideixen que el pitjor moment és al final de la visita a la presó, quan se’ls tornen a emportar cap a dins. Llavors venen les ganes de plorar, i el viatge de tornada amb tren es fa difícil. Passa el mateix amb els que viatgen a Brussel·les.
Amb Forn i Romeva a la mateixa cel·la, les seves dones van teixir una certa complicitat. “El vis-a-vis de parella és horrorós –apunta amb un somriure l’esposa de Forn–. Sort que hem pogut compartir la sensació espantosa; a mi em va ajudar la Diana”. “Et tanquen en una cel·la –detalla Riba–, sents com passen la tanca. És una cel·la, amb portes metàl·liques, barrots, però en lloc de llitera hi ha unes butaques si és el vis-a-vis familiar i un catre si és l’íntim”. Totes dues coincideixen que cal alienar-se del mal rotllo perquè sobretot per a ells aquestes visites són mitja vida.
També parlen de les repercussions en els fills. Tots maduren de cop, coincideixen els entrevistats. “Amb la petita fem molta pinya –assenyala l’esposa de Forn–. El problema és que no entenguin com està funcionant la justícia, els quatre pilars bàsics que els hem donat, perquè
“Per als meus fills, Madrid ja no són els museus; és la presó, i això s’haurà de curar”, avisa la dona de Romeva “La meva filla petita no volia ser la nena de la classe que té el pare a la presó”, admet la dona de Sánchez
llavors tot els trontolla”. Riba afegeix: “Per als meus fills, Madrid ja no és la ciutat on anàvem a veure museus; és la presó, i caldrà curar això”.
També coneix aquestes visites Susanna Barreda, psicòloga i esposa de Jordi Sánchez, empresonat a Soto del Real des del 16 d’octubre. La parella té tres fills, de 19, 16 i 11 anys, que han encaixat de diferent manera la situació del seu pare. “La petita potser és la més assenyada; no ho porta bé, però els altres estan enfadats. Ella no entén la situació –admet–, i al principi no volia ser la nena de la classe que té el pare a la presó”.
Barreda assenyala les dificultats de comunicació i la rigidesa de les normes a la presó. “Dues vegades al mes pots entrar un paquet de cinc quilos, però els deixen tenir molt poques coses, poca roba, i allà ha nevat i fa molt fred. A més a més, el pati és glaçat, i molts dies no els deixen ni sortir”, afegeix. A Sánchez el van canviar de mòdul com a càstig per l’enregistrament d’àudio que es va emetre en un acte de campanya de la seva llista, JxCat. “No ha tingut problemes –aclareix–. Van dir que hi havia queixes dels presos i és mentida; al contrari, li diuen que si se’n va no saben qui farà les reclamacions”.
Subratlla que una part bona de tot això és la solidaritat. “Al principi va ser un cop molt dur, després és una muntanya russa; un dia sembla que estàs més bé i un altre dia estàs enfonsat. Però amb els amics és una passada. L’altre dia la meva veïna em va dir que havia fet una lasanya enorme i que me’n quedés la meitat; una altra, que havia fet moltíssimes croquetes i que me’n donava... Això ho agraeixes perquè entre la feina, els fills i els viatges a Madrid vaig de bòlit, i no tinc ganes de cuinar”, apunta.
El diputat d’ERC Ferran Civit també va amunt i avall. “Vaig a la comarca del Brussel·lès. Hi he anat amb avió i amb cotxe”, diu de broma. La seva parella, l’exconsellera Meritxell Serret, fa gairebé tres mesos
“Dius ‘estic bé’; ella diu ‘no patiu’, però tots sabem que mentim i què pots fer”, assenyala el nòvio de Serret
que hi és. “Tots passem un procés de dol. Hi ha molta incertesa perquè no sabem si serà un any, dos, cinc o dècades. En funció d’això mires d’adaptar-te. Si ara no hagués entrat al Parlament, m’hauria plantejat anar allà a dalt. Quan acabi aquesta etapa potser m’hi aniré a buscar la vida, per mantenir la dinàmica que portàvem aquí, però a 1.500 quilòmetres de casa”, apunta.
Civit apunta que ningú no s’ho passa bé, però que tothom ho amaga. “Dius: ‘Estic molt bé’. Però t’enganyes per enganyar l’altre. Ella diu: ‘Estic bé, no patiu’. Però l’un i l’altra sabem que mentim; és molt fort, però què pots fer. Plorar no serveix de res, malgrat que hi ha moments de molta tristesa”. Amb tot, Ferran Civit admet que, en el seu cas, en què són parella des de fa tres anys i no tenen fills, la situació és menys complexa que per a la resta. “A més a més, jo soc polític. Sense minimitzar la nostra situació, però comparat amb els altres, em venen ganes d’abraçar-los quan els veig, Penso: ‘Jo estic malament, però tu...’. Però, esclar, cadascú se sent com se sent”, admet.