Els retocs cinematogràfics s’adapten a les pantalles domèstiques.
El retoc cromàtic i la il·luminació a les pel·lícules estan pensats no només per a la projecció en sales, sinó també per a les pantalles domèstiques
Si les pel·lícules es projectessin com es roden, per molt bones que siguin les càmeres de filmació, ens enduríem moltes decepcions. És impossible evitar completament ombres inesperades, llums que de sobte distreuen l’atenció i altres circumstàncies de la imatge en moviment de les quals l’espectador no arribarà a saber mai. I el color és especialment delicat. Un meticulós treball de laboratori arregla tot allò que no funciona i li dona el to que el director vol, que també és un recurs narratiu, moltes vegades subtil, essencial perquè la pel·lícula sigui entesa tal com desitja el seu creador.
A Hollywood hi ha alguns dels laboratoris més coneguts del món en el tractament de les pel·lícules. Han estat allà des de l’inici de la indústria del cinema. Technicolor i Deluxe són dos dels més coneguts. Estan en els crèdits d’algunes de les millors obres nord-americanes del setè art. I allà segueixen, treballant perquè les pel·lícules siguin com finalment arriben fins als espectadors. Quan vegin Los Vengadores: infinity war, en la qual apareixen una multitud de superherois mai vistos junts en una pantalla –gran o petita–, no podran imaginar la quantitat de retocs que té cada imatge. En aquesta superproducció, que s’estrenarà a Espanya a finals del proper mes d’abril, el treball amb els detalls de la imatge ha estat molt acurat. Per exemple, en una escena romàntica entre Bruja Escarlata i Vision, la cara d’ell es veia massa fosca. El rostre, que havia de suggerir dolçor, suggeria, en canvi, recel.
Les ombres pròpies de la il·luminació de l’escena acabaven per donar al rostre de l’actor Paul Bettany una aparença sinistra poc d’acord amb el to d’aquella part de la història. La solució de laboratori, mitjançant retoc digital, va ser il·luminar el semblant del protagonista, en especial els ulls. La sensació canvia completament amb les modificacions incorporades.
En altres parts de la pel·lícula, quan apareixen diversos superherois en la mateixa escena, és molt difícil que l’espectador tingui una visió completa de tots ells, perquè elements com la il·luminació sobre ells, la que ve de darrere o el color, en ressalten uns i treuen presència a d’altres. Aconseguir que surtin tots com el director vol és un repte que només es pot assolir a la taula del laboratori de color després d’estudiar cada escena.
Als laboratoris Company 3, una companyia pertanyent al conglomerat Deluxe, van treballar l’any passat en 107 pel·lícules, 206 episodis de sèries com Narcos (Netflix) i es van cuidar del color de la meitat aproximadament dels anuncis emesos durant la SuperBowl, l’esdeveniment de futbol americà en el descans del qual es produeixen les grans estrenes de la publicitat televisiva cada any, que reuneixen una gran expectació, amb espots realitzats amb grans inversions i només per a aquell moment.
El treball amb llums i colors és especialment important en pel·lícules com la terrorífica It, estrenada la tardor passada, en la que grup de nens s’enfronta en un petit poble al pèrfid pallasso Pennywise. En aquest film hi va treballar Stephen Nakamura, una autèntica llegenda entre els artistes del color, els coloristes. La llista de pel·lícules que avui coneixem d’una manera determinada gràcies al seu treball és inesgotable.
Nakamura ha treballat en diverses pel·lícules amb Ridley Scott i explica com el color pot ser un element narratiu imperceptible en aparença, però molt significatiu. A Alien: Covenant, quan la tripulació de la nau de pioners espacials aterra en un planeta, Scott volia que, malgrat assemblar-se molt a la Terra, se sobreentengués que era un món extraterrestre. La solució va ser baixar la saturació de color de tot el paisatge, però mantenir la dels actors que s’hi mouen. “En aquesta escena veus espigues de blat i penses que és blat, però alguna cosa et diu que no és així, perquè no el veus com hauria de ser el blat daurat”, assenyala.
Els canvis, tot i això, no poden ser massa evidents. L’espectador ha d’assumir aquella narrativa gairebé de forma inconscient. “Quan vaig al cinema a veure una pel·lícula i començo a fixar-me en el color, sempre arribo a la mateixa conclusió: la pel·lícula és dolenta”, observa Nakamura. El tipus de treball que fa ha de passar inadvertit per a l’espectador.
Un altre element que tenir en compte és que no resulta igual la projecció a les sales de cinema que el visionat de les pel·lícules en els aparells de televisió en formats de vídeo, pel qual als laboratoris de color també s’arreglen i retoquen escenes perquè quan arribin a la pantalla petita (cada vegada més gran i de més rang de color i definició), es vegi tal com va ser concebuda per a les sales de cinema.
A Company 3 fan servir com a monitors per graduar les pel·lícules un aparell televisor que es ven
Les tecnologies dels televisors capten ara l’atenció dels experts del cinema
L’HDR o alt rang dinàmic a la tele és vist com un dels avenços més grans