El cinema i la televisió mitifiquen la personalitat de Winston Churchill.
Deia Churchill que estava segur que la història el tractaria amb amabilitat, perquè pensava escriure-la ell mateix. Però encara que no hagués estat així, els més de dos-cents actors que han representat al cinema i a la televisió l’ex-primer ministre britànic tampoc no l’han deixat malament, que diguem, i han passat de puntetes pels seus errors i limitacions –que també n’hi va haver, i importants– per centrar-se en el mite, la llegenda i el personatge que va tenir la visió i la valentia d’enfrontarse a Hitler, i d’aquesta manera va salvar la Gran Bretanya, Europa i el món.
No només Churchill va ser el guionista d’una de les històries més sovint i millor explicades, sinó també l’actor principal. Perquè si bé Richard Burton, Michael Gambon, Bob Hoskins,Timothy Spall, Simon Russell Beane, Brendan Gleeson, Albert Finney, Robert Hardy, Julian Fellowes, Christian Slater, Brian Cox, John Lithgow i ara Gary Oldman a El instante más oscuro s’han apropiat del paper al cinema o la televisió i li han donat el seu toc personal, el mateix Winston sempre ha estat i serà la gran estrella de la seva pròpia pel·lícula.
La complexitat i contradiccions del personatge han fet de Churchill un paper irresistible al llarg de les dècades, com Hamlet o el rei Lear. En realitat el polític britànic és una figura d’èpica shakespeariana, tant responsable del desastre de Galípoli, en què van morir 45.000 soldats, com de la derrota del nazisme amb “sang, suor i llàgrimes”, una expressió que, per cert, va plagiar, sense que ningú l’hi retregui, del poeta John Donne.
Burton, Cox, Oldman i Lithgow li han donat el seu segell personal, però només fins on han pogut, perquè Churchill no només és un personatge sinó una marca i el mestre de la seva pròpia iconografia (cigars havans, whisky, xampany, corbata de llacet, barret de copa, vestits de Savile Row, bates de seda, la V de la victòria...), que s’ha adaptat a les diferents èpoques i generacions i és el reflex de la societat en cada moment, que pot ser susceptible de crítiques però en el fons li rellisquen, objecte de més d’un miler de biografies i 5.000 llibres, amb la seva cara a tasses, puzles, samarretes i jocs d’ordinador. Fins i tot dona nom a un destructor nord-americà.
Una altra de les més famoses cites churchillianes defineix l’èxit com “la capacitat d’anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, i en el seu cas ho va aplicar al peu de la lletra. Perquè si bé tothom sap que el seu desafiament al nazisme va acabar en triomf, no hi havia res que apuntés que seria així en el moment, el 1940, en què va pronunciar a la Cambra dels Comuns el seu cèlebre discurs We shall fight on the
beaches (“lluitarem a les platges”). El seu desafiament semblava suïcida; fins i tot els experts militars consideraven perduts els 300.000 soldats atrapats a Dunkerque, i el país estava ple de feixistes. Neville Chamberlain i Lord Halifax, que proposaven negociar amb Hitler, eren considerats per molts com la veu de la raó.
Gary Oldman, un actor de mètode que es va tancar diversos dies per llegir tots els discursos del personatge i que es va haver de posar pròtesis per semblar més gran (té 59 anys i Churchill en tenia 66 el 1940) intenta transmetre a El instante más
oscuro el dilema existencial a què s’enfronta un primer ministre políticament dèbil, que arriba al càrrec de retop perquè Chamberlain és objecte d’una moció de censura i ell resulta que és l’únic conservador
acceptable per a Clement Atlee i els laboristes. En una escena que realment no va passar, quan tot sembla perdut i ja ha autoritzat sondejar l’ambaixador italià per veure quins termes exigiria Hitler per deixar en pau la Gran Bretanya, entra al metro per primer cop a la seva vida i demana a la gent de la classe treballadora si està disposada a lluitar. Convençut que sí, va dret cap als Comuns per persuadir els diputats
tories que cal resistir, i pronuncia el seu discurs de defensarem la nostra
illa a qualsevol preu. Va entendre com ningú la situació militar i la dinàmica del sistema de classes a la Gran Bretanya.
John Lithgow, a la sèrie de televisió La corona, suggereix la naturalesa patrícia d’un Churchill que va néixer no amb cullera de plata sinó d’or, al palau de Blenheim (una mena de Versalles a Oxfordshire), descendent directe del duc de Marlborough. Si hagués demanat classes de música, les hi hauria fet Edward Elgar. Estava tan segur de si mateix i del paper que li reservava la història que amb només disset anys, estudiant a l’escola de Harrow, li va dir a un amic: “Sobre les meves espatlles recaurà la responsabilitat de salvar l’imperi”. Posar de manifest el seu costat fosc és el repte més gran de qualsevol actor que abordi el personatge, aquell esperit colonial propi de l’aristocràcia en què va néixer, un sentit de privilegi, una certa arrogància i condescendència cap als menys afavorits, un indubtable classisme i un ego enorme. Va derrotar Hitler, però en la seva obsessió amb el socialisme i el comunisme va permetre (d’acord amb els Estats Units) que Espanya conservés les seves reserves d’or en un moment crític i un altre feixista com el general Franco mantingués el poder. És un tema que no surt mai al cinema.
Amb més o menys èmfasi i èxit, Burton, Finney, Hoskins, Hardy, Gleeson, Cox, Spall i altres actors que han fet de Churchill mostren l’esperit aventurer que el va portar a