Un president racista
Donald Trump té en la divisió de la societat dels Estats Units la seva estratègia de govern
Donald Trump va néixer com a ciutadà dels Estats Units el 1973, durant un plet contra l’administració, que l’acusava de discriminar els negres i porto-riquenys, que no volia com a llogaters en un dels pisos que aleshores ell i el seu pare construïen als barris més modestos de Nova York. Han passat 45 anys i aquell jove promotor és avui president dels Estats Units, un president racista, un més dels milions de nord-americans blancs que menyspreen als negres, els hispans, els nadius i les minories en general, gent entossudida a mantenir de facto la segregació racial mig segle després del triomf del moviment pels drets civils.
Trump divideix la societat nord-americana. És la seva estratègia de govern. Nosaltres contra ells. Nosaltres, els patriotes blancs, contra ells, els negres “desagraïts” que viuen en barris “violents”. “Viviu en la pobresa. Les vostres escoles no són bones. No teniu feina”, els diu, pensant que a la seva base electoral li agradarà la reprimenda. Els blancs que donen suport a Trump mesuren el seu estatus social i econòmic en comparació amb els salaris i els beneficis socials que tenen els negres. Ells, evidentment, sempre n’han de tenir més.
Trump és el president dels supremacistes i treballa perquè els blancs desfavorits tinguin més oportunitats que les minories i els immigrants. Aquest és el veritable significat del lema “tornar a fer gran Amèrica” amb què va guanyar la presidència. Les polítiques
que impulsa, com la immigratòria, basada en els mèrits de l’aplicant –més immigrants noruecs i menys africans–, la rebaixa fiscal a les grans fortunes, el desmantellament del programa de salut universal d’Obama i l’ofensiva contra la discriminació positiva que protegeix les minories a les universitats van en aquesta direcció.
Els Estats Units, tot i això, com li recordava fa pocs dies a Trump algun destacat congressista republicà, no són una raça, és una idea. La declaració d’independència i la Constitució estableixen que “tots els homes són creats iguals”. La llibertat i la igualtat formen el nucli
d’aquesta utopia universal.
Tot i això, el pecat original de l’esclavitud sempre hi és. “Hem d’afrontar el fet vergonyós que, històricament, Amèrica ha estat una nació racista. Nosaltres, els americans blancs, hem estat racistes en les nostres lleis, en les nostres institucions, en els nostres costums, en els nostres reflexos condicionats, en les nostres ànimes”, va escriure Arthur Schlesinger a The desuniting of America. “L’evolució del racisme –va afegir– ha estat el gran fracàs de l’experiment americà, la contradicció flagrant dels ideals americans i la permanent disminució del valor
de la vida americana”.
Trump no es reconeix en aquesta realitat. Assegura que “és la persona menys racista del món”. Té un negre a l’Administració, Ben Carson, secretari d’Habitatge, i n’ha contractat molts a les seves empreses, tot i que als seus gerents els ha dit que no vol comptables negres i retuiteja sense remordiments els missatges de molts supremacistes.
Isaac Newton Farris, nebot de Martin Luther King, va assegurar la setmana passada, després d’un homenatge al seu oncle a la Casa Blanca, que Trump “no és un racista en el sentit tradicional”, però és “un ignorant sobre temes racials i està mal informat”. El president li va dir que no tenia res a veure amb la imatge que els mitjans projecten d’ell.
Hi ha una gran estàtua de Martin Luther King al Mall de Washington. El líder dels drets civils és un sant més al panteó de la República. Hi ha més d’un centenar d’escoles als Estats Units que porten el seu nom, però la majoria en barris segregats, i passa el mateix amb els més de 900 carrers i avingudes anomenades Luther King. Són els guetos del descosit social que Bill Clinton, George Bush i Barack Obama van intentar reparar quan van ser presidents però que Trump s’estima més ignorar.
En aquests barris, els negres són víctimes del racisme de policies i jutges, com denuncia el moviment Black Lives Matter. Trump no hi està d’acord. És un president de “llei i ordre”, un empresari que ja el 1989 va publicar una pàgina a
The New York Times on demanava la pena de mort per a cinc negres i un hispà acusats de violar una dona blanca a Central Park i va mantenir l’acusació quan van ser exonerats amb proves d’ADN.
L’Administració Trump, així mateix, està decidida a retallar beneficis socials, com ara l’accés a l’habitatge, pensant-se, com el mateix president ha admès, que beneficien els negres, mentre que, en realitat, són els blancs els que més ajuda han rebut.
És una contradicció basada en la ignorància i, paradoxalment, els seus electors, blancs, pobres i sense estudis, no l’hi tenen en compte. Per ells la identitat és més important que la prosperitat. Donen suport a Trump perquè defensa la identitat blanca.
Moltes de les grans lleis que s’han aprovat des del triomf dels drets civils sobre el supremacisme –habitatge, educació i vot– continuen provocant la resistència de la majoria blanca, que utilitza la justícia, l’administració i el Parlament per frenar-les. Per aquests nacionalistes blancs el millor sistema és el que més s’aproxima a l’esclavitud. Trump els comprèn i a l’agost, quan van provocar un tumult a Charlottesville (Carolina del Sud) per un monument de Lee a cavall que havia de ser desmuntat, els va equiparar amb els manifestants progressistes i pacífics que se’ls van posar davant.
Aquesta igualtat falsa entre neonazis i demòcrates, aquesta mentida blanca, expulsa els nadius, els negres, hispans i asiàtics, de la causa comuna americana.
Trump va guanyar la presidència sobre el pedestal del nacionalisme blanc i el seu mandat va camí de ser un dels més divisius des de la guerra civil.
Trump no vol comptables negres a les seves empreses i retuiteja molts supremacistes