Governar a distància
Puigdemont vol la votació de la seva investidura, encara que sigui anul·lada pel TC, com el salconduit per poder reclamar a instàncies internacionals. La seva estratègia és arriscada, ja que pot prolongar l’aplicació del 155.
ACarles Puigdemont no li va agradar gens ni mica el discurs del nou president del Parlament, Roger Torrent. El jove republicà havia elaborat un relat conciliador. Sense renunciar al record i a la defensa dels diputats electes que són a Brussel·les i a la presó, Torrent va obviar asprors i va recuperar el to institucional que feia molt que no se sentia a la Cambra catalana. La seva salutació a la 12a legislatura no va tenir res a veure amb la de Carme Forcadell, que va deixar clar des del primer dia que la seva missió al capdavant del Parlament anava més enllà de l’exercici arbitral. A Puigdemont i a la cort d’adeptes que l’envolten no els va agradar gens el discurs de Torrent perquè consideraven que era vàlid per a qualsevol moment històric i no per als temps de repressió que, segons la seva opinió, estem vivint. En canvi, van quedar encantats amb Ernest Maragall, qui va sentenciar que “l’Estat només sap derrotar, imposar, humiliar i castigar”. S’evidencia així que Puigdemont vol que aquesta legislatura continuï marcada per l’excepcionalitat i la pretensió de col·locar l’Estat espanyol contra les cordes, impedint qualsevol intent d’encarrilar la política catalana dins d’una certa normalització.
En aquesta lògica s’inscriu la investidura que tindrà lloc abans de finals de mes. Puigdemont no tindrà cap conflicte a l’hora de posar en un compromís la nova Mesa del Parlament perquè accepti la delegació de vot dels diputats fugits o per procedir a una investidura a distància. És més: creu que ERC l’hi deu. Al cap i a la fi, va ser
Marta Rovira, número dos dels republicans, qui més el va pressionar per impedir que convoqués eleccions i declarés la independència. I va ser Gabriel Rufián qui el va acusar de traïció quan va dubtar sobre quin camí s’havia de prendre. Els republicans buscaven ara una legislatura tranquil·la, que bastís ponts amb els comuns, per no dependre sempre i exclusivament dels exconvergents. Tanmateix, la victòria de Puigdemont dins del flanc independentista ha malmès aquests plans. És més, l’expresident flirteja amb la idea, a mitjà termini, de superar el PDECat i la mateixa ERC amb una nova formació independentista hegemònica.
L’estratègia de Puigdemont passa per impedir tot indici de normalització. No li importarà forçar el reglament de la Cambra per obtenir la foto de la seva votació com a president, encara que sigui recorreguda i anul·lada pel Constitucional. Tornen les “astúcies”. Fins i tot entre els seus col·laboradors es pretén que prengui possessió a l’oficina de la Generalitat a Brussel·les, tot i que aleshores se suposa que els jutges hauran actuat. La seva elecció pel Parlament és, per a Puigdemont, el salconduit per poder presentar-se a totes les instàncies internacionals de defensa dels drets humans que pugui trobar. És la prova que l’Estat el desposseeix d’un càrrec atorgat per la voluntat popular expressada pels seus representants legítims.
A fi d’aconseguir els seus propòsits compta amb l’amenaça d’una repetició electoral: un risc per a una ERC encara en xoc després de l’inesperat resultat del 21-D. Ara bé, tant els republicans com dirigents del PDECat esperen que, un cop passada la investidura, Puigdemont reflexioni sobre les possibilitats reals de governar des de Brussel·les i designi algú per portar les regnes a Catalunya. Entre els exconvergents n’hi ha alguns que esperen la seva ocasió, mentre que Esquerra es prepara per negociar el repartiment de noms i càrrecs propi d’un Govern de coalició. Tot i això, tenint en compte com es mou el polític de Girona és difícil que es presti a atorgar poder a una persona que es converteixi, de facto, en el president executiu i l’arraconi a un paper simbòlic.
Puigdemont assegura que pot governar a distància i, de fet, diversos consellers confessen que durant el mandat anterior amb prou feines es va interessar per assumptes que no tinguessin a veure amb el procés independentista. L’estratègia de l’expresident, no obstant això, és arriscada. Potser creu que pot governar des de Brussel·les, però el Govern central també li ha perdut la por de l’article 155. A la Moncloa estan atònits per la bona disposició dels càrrecs i funcionaris de la Generalitat a l’hora d’aplicar les seves disposicions. És a dir, que si un arriba a la conclusió que pot governar Catalunya des de Brussel·les, un altre pot creure, també, que pot fer-ho durant més temps des de Madrid.