L’amenaça taronja

Els resultats de Catalunya reflecteixen l’enlairament de Ciutadans, però suggereixen que el PP encara mantindria la primacia a Espanya

La victòria de Ciutadans a les eleccions catalanes del 21 de desembre ha elevat les seves expectatives en el conjunt d’Espanya fins al punt de convertir aquest partit en potencial guanyador d’uns futurs comicis legislatius. És a dir, el triomf electoral a Catalunya hauria de suposar per a la formació d’Albert Rivera la victòria automàtica a Espanya, segons han apuntat fins i tot alguns sondejos recents. Tot i això, l’experiència demostra que els pronòstics de les enquestes, especialment quan es fan lluny d’una cita concreta amb les urnes, responen a la lògica del moment i poden veure’s fàcilment desmentits pel pas del temps. Caldrà veure, per tant, el que diuen els sondejos quan s’acosti la data de les eleccions. De moment, la base de partida per a qualsevol vaticini són uns resultats autonòmics, els del 21-D, fruit d’uns comicis hipertensos, marcats per un dilema dramàtic i en què es jugava la majoria a Catalunya, no pas a Espanya. I a partir d’aquí, el millor visor del futur l’ofereixen les correlacions històriques entre els resultats de les eleccions catalanes i els de les immediates legislatives espanyoles.

Naturalment, la principal dificultat de qualsevol mirada retrospectiva resideix en el fet que Ciutadans és un partit d’implantació recent a l’escenari espanyol, per la qual cosa manca d’història. I passa el mateix amb Podem i les seves confluències territorials. Tot i així, en tots dos casos hi ha el precedent del 2015 (unes eleccions catalanes, també marcades pel mateix dilema dramàtic que les del 2017 i per una elevada participació, i separades per tot just tres mesos de les següents eleccions generals). I, per descomptat, en el cas dels dos principals partits espanyols, PP i PSOE, els registres permeten una ullada que abasta més de 30 anys, amb unes quantes cites electorals d’àmbit català o espanyol molt properes en el temps.

Doncs bé, el que diu aquesta experiència històrica és que, mentre que Cs tendeix a perdre força en el trànsit entre les eleccions catalanes i les espanyoles, la resta de les formacions experimenten el fenomen contrari. En quina magnitud? La comparació entre les xifres del 27-S i del 20-D del 2015 deixa en quatre punts negatius la diferència entre la quota de vot de Cs en les catalanes i en les legislatives espanyoles. I encara que no hi ha més precedents, tampoc no sembla una mala referència: el partit de Rivera va ser el 2015, com el 2017, la força més votada entre els partits contraris a la independència (llavors amb 9 punts més que el PP o la confluència catalana de Podem). I, a més a més, el rival més directe de la formació taronja pel vot espanyolista de centredreta, el Partit Popular, afrontava aquells comicis catalans i les immediates legislatives amb el llast dels creixents casos de corrupció, una economia que trontollava i unes dures mesures d’ajust encara fresques a la retina dels electors. I, tot i això, el PP va obtenir a les generals 20 punts més que a les catalanes. Exactament, el 28,7%, davant el 13,9% de Cs.

Una diferència excepcional? Ni de bon tros. Només entre el 1984 i el 1986 es va registrar un diferencial inferior, i va superar els 18 punts. Però, en general, des del 1988 la diferència del vot als populars entre els comicis catalans i les legislatives espanyoles va depassar de llarg els 20 punts, amb pics propers o fins i tot superiors als 30 punts. Per què ara hauria de ser inferior? De fet, el 1989, quan el PP encara no havia iniciat el seu enlairament com a força hegemònica del centredreta, els populars van obtenir gairebé el 26% dels vots en les legislatives, 20,5 punts més dels que el partit havia obtingut en les anteriors autonòmiques (el 5,31%), el 1988. Per tant, amb un 4,24% del vot a les catalanes del desembre passat, no té res d’estrany que l’extrapolació espanyola ara situï el PP en un 24,5% del sufragi.

Quant a l’altre gran damnificat per l’ascens de Ciutadans, el PSCPSOE, la comparació del 2015 dona un diferencial per sobre dels nou punts entre el suport al PSC en les catalanes (12,7%) i al PSOE en les legislatives (22%) en el conjunt d’Espanya. Una diferència insòlita? Gens ni mica. La diferència històrica s’ha mogut sempre al voltant dels 10 punts, amb independència que el cicle fos més o menys favorable al socialisme (i ha superat fins i tot els 17 punts de marge en alguna ocasió). L’única excepció va tenir lloc entre les autonòmiques del 1999 –a les quals el PSC es va presentar amb l’exalcalde Pasqual Maragall com a cap de llista i en coalició amb Iniciativa– i les generals del 2000. Per tant, és previsible una lleugera millora del suport al PSOE en les pròximes legislatives, en vista del lleu avanç del PSC el 21-D.

Finalment, el descens de CatComú amb relació al resultat de CSQP el 2015 enllaça amb el retrocés que els sondejos atorguen a Podem en el conjunt d’Espanya. I tant en el cas de la formació de Pablo Iglesias com en el de la que lidera Pedro Sánchez l’extrapolació del vot català dona uns percentatges de sufragi molt similars als del CIS de l’octubre passat (entorn del 19% per a Units Podem, i al 24% per al PSOE).

L’escenari resultant seria un sistema de partits amb quatre formacions separades per només cinc punts entre la primera i l’última, i amb el PP i el PSOE perseguits molt de prop per Ciutadans. Però encara que Cs podria ser la segona força en més de 10 províncies i la primera a Madrid o Saragossa, el repartiment d’escons encara concediria un generós avantatge als populars. És a dir, no és clar que el partit de Rivera pugui aprofitar la finestra d’oportunitat que sembla que li ofereixen les catalanes i l’actual conjuntura espanyola per posar-se davant del PP. Cosa diferent seria la rendibilitat que, posteriorment, sabés obtenir Cs del seu formidable avanç i de la possibilitat de brindar-li en solitari una majoria absoluta al PP (tot i que, ara per ara, la projecció deixaria el centredreta amb 173 escons, a tres de la meitat més un del Congrés i globalment en una correlació similar a la del CIS de l’octubre).

En realitat, la veritable amenaça a mitjà termini per a PP i PSOE és el relleu generacional. Si ja en les eleccions generals del 2016 la franja d’edat entre els 18 i els 34 anys va oferir igual o més suport a Podem i a Ciutadans que a PP i a PSOE, les catalanes del desembre passat van accentuar aquesta deriva. Un de cada deu votants d’entre 18 i 34 anys va expressar la seva intenció de votar Cs o CatComú. En canvi, només un de cada cent s’inclinava per donar suport al PP (i tres de cada cent al PSC, encara que el suport al socialisme millorava sensiblement entre els electors de més de 24 anys). En definitiva, els comicis catalans no només van expressar un dilema identitari i, tot i que menys, una disjuntiva ideològica. També un nou eix de confrontació entre el nou i el vell.

El problema del PP i del PSOE és el relleu generacional, que els resta electors a favor dels nous partits Els populars sempre han millorat en almenys 20 punts el seu resultat a Espanya respecte a les catalanes