Històries de Nicaragua
L’antiga fàbrica de llums ha estat el quarter general del PSC des del 1980, dos anys després de la creació del partit
Josep Maria Sala tenia una escala de més de dos metres al despatx que als anys vuitanta ocupava a la primera planta de la ja antiga seu del PSC al carrer Nicaragua de Barcelona. La feia servir, sobretot, durant les campanyes electorals: des d’allà parlava per telèfon mentre s’encenia un cigarret rere l’altre. “Li permetia prendre una altra perspectiva”, diuen militants veterans. “Sala treballava a IBM”, apunta un d’ells. Durant anys aquesta escala també va servir per fer-li tota mena de bromes: es va arribar a crear un comando per segrestar-la.
Una anècdota, una de tantes, que ha tingut com a escenari l’enorme quarter central de 4.700 metres quadrats dels socialistes catalans, que, a partir de demà, estrenen seu al número 191 del carrer Pallars.
Nicaragua va començar la seva vida política tan sols dos anys després que el partit. El 1980 la que havia estat la fàbrica de llums Fer (per a cotxes i sobretot motocicletes) es va omplir, entre altres, de joves entregats al socialisme utòpic i veterans antifranquistes com Ramon Fernández Jurado, excomandant republicà del POUM que també va militar en l’ensenyament del català. “I revisava textos d’altres companys”, recorda l’Enrique, afiliat des del 1978. Militants socialistes procedents de diferents tradicions i també de punts geogràfics i estatus socials diferents. “Hi havia molta barreja”, afegeix en Paco, un altre veterà.
No hi va haver inauguració, però Nicaragua es va estrenar d’una manera molt PSC. Quan encara no era una seu, sinó una fàbrica buida, es va celebrar el Consell Nacional per aprovar les llistes electorals al Parlament del 1980: “Hi va haver moles tes baralles entre els qui venien del PSC Congrés i els de la federació catalana del PSOE”, fa memòria l’Enrique amb un somriure i cert afecte. “Es va omplir tot de fum. Algú va encendre un foc perquè feia fred”, afegeix en Miquel, que va ser present en aquella reunió.
Sí que hi haurà comiat oficial a mitjan febrer, tot i que durant la mudança d’aquesta última setmana n’hi ha hagut molts. “Te’n recordes més de les coses bones que de les dolentes”, reconeix en Francesc, l’informàtic que es va quedar dins de l’edifici quan els GRAPO van posar una bomba el 10 de setembre del 1990: “Es va sentir el barrabum! i van començar a ploure vidres”, recorda des del soterrani de Nicaragua, on ell era quan va tenir lloc l’atemptat. A una desena de metres d’on parla, separat per un parell de portes, es va fer un forat enorme. El vestíbul va quedar completament destrossat. “Van entrar diverses persones. Llavors no hi havia la seguretat que... s’hi va posar després. Van deixar la bomba al vestíbul i abans havien avisat que eren dels GRAPO i que es desallotgés l’edifici”, afegeix en Francesc. Al principi es va pensar que es tractava d’una falsa alarma, fins que un dels terroristes va ensenyar una pistola i després es va veure que sí, que hi havia una bomba. I, poc després, l’explosió. Ningú no va avisar en Francesc. “Se’n va anar la llum, tot es va omplir de pols... Quan vaig sortir, un policia em va preguntar: Vostè què hi fa, allà? Tots els meus companys van quedar amb una cara...”, afegeix aquest informàtic veterà.
Aquesta setmana, mentre els treballadors tancaven les últimes caixes, entre ells comentaven victòries i derrotes històriques, però, sobretot, recordaven companys i companyes que ja no hi són. Amors i desamors. Detalls, com la parra que una militant va plantar el 1980 al pati del soterrani que ha estat els darrers anys fent ombra a la terrassa de la primera. D’anècdotes, com la de l’escala de Sala –va marcar molt–, o de quan, a començaments d’aquest segle, es va instal·lar una certa paranoia que a la seu hi havia micros (no se’n va trobar cap). També del telèfon que, aquest sí, es va instal·lar a la primera planta per a les generals del 1982 i mitjançant el qual cada dia, a les 11 hores, llançava el seu missatge el coordinador de campanya: “Parla Alfonso Guerra, deia la seva secretària. N’hi havia un altre a totes les federacions del PSOE”, recorda l’Enrique. “Hi havia una màquina connectada amb Ferraz. Tu teclejaves; no podies esborrar res ni fer marxa enrere. Els arribava el missatge que escrivies. Llavors no hi havia mòbils”, afegeix en Francesc. El 1987 a Madrid van estrenar un sistema revolucionari: el telefax.
Històries d’una seu que, al principi, estava oberta les 24 hores i que era punt de trobada de militants i les seves famílies els caps de setmana. I on era possible, de vegades, trobar fent la migdiada al terra del despatx de Raimon Obiols, quan era el primer secretari, l’escriptor Jose Agustín Goytisolo, autor de
Paraules per a Júlia. La Júlia (la seva filla, a qui va posar el nom de la seva mare) va treballar a Nicaragua. Al Nadal, la tercera planta, la dels grans actes, acollia una obra de teatre interpretada per la militància i on s’hi cantaven nadales reivindicatives. Les dues grans demandes dels treballadors de la seu van ser l’aire condicionat i el lot de Nadal. Més o menys, les dues coses es van aconseguir alhora. El lot va arribar el 1997 amb Narcís Serra al capdavant d’un PSC en transició després d’escoltar una d’aquestes nadales.
Aquell mateix any es va reformar l’última planta, la quarta, que des d’aleshores ha estat la de la direcció del partit. Allò no va pas agradar a tots els militants, que ho van interpretar com una “planta noble”. El cert, però, és que l’edifici s’ha anat reformant després de cada congrés del PSC, amb cada nou líder. Una de les que més es recorden va ser la del 1999: “La reforma Maragall”, la de la segona planta, que es va reformar perquè hi hagués prou despatxos per al seu govern a l’ombra.
Pallars? Una nova etapa.
ELS TELÈFONS
Sala parlava per telèfon des d’una escala i el 1982 se’n va instal·lar un per a Alfonso Guerra
LES ETAPES
Després de cada congrés hi havia canvis a la seu, on Goytisolo sovint feia la migdiada