La febre Macron
El proper 4 de març se celebraran eleccions legislatives a Itàlia. El seu desenllaç es presenta molt incert, amb fortes pulsions populistes de diferent signe. Els resultats que en surtin poden influir en la política espanyola.
Si Itàlia empitjora, l’estabilitat d’Espanya cotitzarà més alt al mercat europeu de les inseguretats. Si és Espanya la que recau, qualsevol solució de compromís a Itàlia semblarà bona. Els vasos comunicants de l’infortuni relacionen els dos estats nacionals més grans del sud d’Europa des que va començar la crisi del deute públic. Espanya i Itàlia no han aconseguit establir mai una aliança estratègica a l’interior de la Unió Europea, malgrat les bones paraules i els gestos rituals. Des d’un primer moment, Mariano Rajoy va buscar la protecció d’Angela Merkel i va desconfiar dels moviments tàctics dels italians per tal d’escapar del placatge alemany. El tecnòcrata Mario Monti tenia excel·lents contactes a Brussel·les i a Berlín. L’hiperactiu Matteo Renzi, esbós italià d’Emmanuel Macron –Macron abans de Macron–, va plantar Rajoy més d’una vegada a la recerca d’una relació a tres bandes amb alemanys i francesos. Rajoy i Renzi no es poden ni veure. Amb l’actual primer ministre Paolo Gentiloni, un home tranquil, de la vella escola democristiana, les coses han millorat una mica.
No hi ha grans litigis pendents de solució entre els dos països, però sí mirades de reüll permanents. Els italians han adquirit valuoses posicions estratègiques a l’interior de l’economia espanyola –a la televisió privada i ben aviat a les autopistes–, cosa que l’empresa espanyola no ha pogut fer en una Itàlia habituada al catenaccio, el ferreny joc defensiu.
Itàlia, Espanya i el deute públic. L’Estat espanyol deu el 100% del producte interior brut anual. És un deute jove, provocat pel col·lapse sobtat dels ingressos fiscals i la posterior devaluació de la capacitat adquisitiva de molts salaris. La República Italiana deu el 132% de la riquesa nacional, un deute vell que, en bona mesura, es troba en mans dels estalviadors italians. L’italià mitjà d’edat madura és propietari del seu habitatge, probablement té una segona residència, encara espera jubilar-se amb una pensió digna i té invertits part dels seus estalvis en els llegendaris Bot (Buono Ordinario del Tesoro) des de l’època de les seguretats democristianes.
Cal partir dels Bot per entendre una mica la política italiana, amb fama d’indesxifrable. És complicada, sí, però s’ajusta a unes constants. Primera constant: a Itàlia sempre s’acaba pactant, sempre. Segona: el Nord, molt ric, vol pagar menys impostos i no carregar amb tots els immigrants; el Sud vol protecció i les regions del Centre, més habituades al cooperativisme, mantenen encara una certa estima per l’esquerra. Tercera: gairebé ningú no vol trencar Itàlia. Quarta: l’Estat italià és fort. Cinquena: al final del dia, sempre hi ha un democristià disposat a teixir equilibris. El gen de la Democràcia Cristiana no s’ha extingit. “Moriremmo tutti democristiani”, deien, amb ironia, els joves esquerrans dels anys setanta. Tenien raó.
S’acosten eleccions a Itàlia. Eleccions difícils. Una aliança postelectoral del Moviment Cinc Estrelles amb la Lliga Nord encendria moltes alarmes. És una hipòtesi poc probable, malgrat l’aparent proximitat programàtica entre aquests dos populismes. El moviment fundat pel còmic Beppe Grillo s’ha convertit en el gran contenidor del malestar, amb un discurs antipolític de vella tradició a Itàlia. No són de dretes ni d’esquerres, diuen. Parlen contra la immigració, sense accents racistes, i prometen subsidis al Sud. Estan en contra de la “casta” i a favor de la “gent corrent”. L’experimental M5 pot ser el partit més votat, però el nou sistema electoral no l’ajudarà a arribar al poder.
La Lliga ha fet classes de cinisme, esborrant la paraula Nord del seu logo. Ha abandonat la retòrica independentista dels anys noranta per carregar les tintes contra la immigració. Ara és autonomista al Nord i busca el vot xenòfob al Sud. La Lliga torna a apostar per l’aliança amb Silvio Berlusconi . La nova llei electoral, molt complexa, facilita aquest reagrupament. Torna Berlusconi (81 anys) sense poder ser candidat, com a conseqüència d’una inhabilitació judicial.
El Berlusconi antipolític de fa vint anys es presenta ara com a baluard contra el populisme grillino. Populisme contra populisme, com escrivia fa uns dies Anna Buj, nova corresponsal de La Vanguardia a Itàlia. Si cap coalició no assoleix el 40%, el nou Parlament pot resultar ingovernable. Noms que s’apunten per a la nova situació: el berlusconià Antonio
Tajani –amic de Rajoy– i l’independent Carlo Calenda, actual ministre de Desenvolupament Econòmic.
Improbable victòria del Partit Democràtic, l’agrupació de centreesquerra que semblava cridada a ser la força dirigent per a un llarg període de temps. L’impetuós Renzi –Macron abans de Macron– pot ser el gran derrotat del 4 de març. Fa un any ja va perdre el referèndum de reforma constitucional per vint punts. Vint punts! Una autèntica pallissa. No es va donar per vençut i el partit se li ha escapat de les mans, trencant-se per l’esquerra. Hiperactiu, egocèntric, poc capaç de teixir aliances, obsessionat per l’immediatesa de la xarxes socials, Renzi ha estat víctima d’una ambició mal gestionada. Macron abans de Macron.
Albert Rivera, que vol ser Macron després de Macron, es va entrevistar dimarts passat a Roma amb l’atribolat Renzi, cercant esmalt internacional. El florentí ja no és cavall guanyador, però forma part del club de les camises blanques europees. Evoca un estil, pel qual també sospirava Pedro Sánchez abans del seu viatge a les fronteres de Podem. Camises blanques sense corbata, dinamisme gestual, xarxes socials i pragmatisme. Renzi, que no suporta Rajoy, va convidar Rivera a un dinar, però no va voler periodistes a la porta de l’hotel Bristol, a la plaça Barberini de Roma. Una foto a Twitter va deixar constància de la trobada. Van parlar, evidentment, de Macron.
Si Itàlia empitjora, l’estabilitat d’Espanya es revaloritza a Europa; i viceversa