Barcelona, un milió d’obstacles
La ciutat és un milió de coses, deia aquell plorat mestre de la ràdio dels vuitanta del segle passat. I tenia raó, perquè es referia a Barcelona, ciutat des de l’antena de la qual emetia Arribas Castro. Trenta anys després, la frase continua constituint una veritat com una casa, encara que en sentit contrari, ja que el radiofonista es referia a les moltes coses bones que hi ha a la ciutat i en canvi, ara, el vianant de la capital catalana pateix, com mai abans, les conseqüències dels molts obstacles que ha de salvar per traslladar-se o simplement per passejar.
Amb el pas del temps, la vida quotidiana a peu de carrer s’ha complicat de forma evident. Des de les voreres mal concebudes i pitjor realitzades que al cap de pocs mesos amb prou feines ofereixen seguretat, al creixement exponencial de carrils bici que han convertit els carrers en un risc constant, sigui per l’existència de doble direcció, sigui per la velocitat amb què es mouen alguns inconscients, sigui pels pilons bicolors convertits en una trampa saducea. També pels semàfors que amb prou feines donen temps de travessar la calçada –mentre desenes de cotxes i motos, com feres salvatges, semblen esperar el verd per llançar-se a la cacera del ciutadà–, o per la profusió de motos –fins a un quart de milió censades a Barcelona– i amb els seus aparcaments ocupant les voreres. Fins al punt que si els barcelonins tenen necessitat de passejar amb un cotxet de nadó, amb una maleta, en cadira de rodes o en caminador, el trajecte es converteix en una gimcana gairebé impossible. Hi ha sortides de metro que són autèntiques trampes perquè estan massa a prop d’un carril bici, com inaudits carrils bici en pujada (per exemple, el del carrer Ganduxer) convertits en zona de càrrega i descàrrega.
En fi, al marge d’hipèrboles literàries, el cert és que es troba a faltar una posada al dia del Pla de Mobilitat Urbana (PMU) que posi el vianant al capdavant de l’interès dels programadors. Convé que els tècnics municipals –per cert, l’Ajuntament de Barcelona sempre es va distingir per l’excel·lència dels seus enginyers de trànsit– posin el focus en la seguretat del ciutadà per desenvolupar la resta de les mesures. La impressió que es té és que l’actual govern municipal ha convertit en l’eix de la seva política de mobilitat la promesa de multiplicar els carrils bici sense tenir en compte com afecten els vianants. Estem d’acord que la bicicleta és un transport urbà idoni, però cal dimensionar la seva convivència amb el ciutadà amb realisme.