Estimat Joan Manuel Serrat
Aquests darrers dies han circulat per les xarxes socials un seguit de piulades d’allò més significatives contra Joan Manuel Serrat. En unes, s’instava a boicotejar el programa Sense ficció que TV3 va emetre dimarts passat sobre “El noi del Poble Sec”. En unes altres, es proposava canviar Serrat per Llach, “el noi de Girona”. La raó, pel que sembla, és que Serrat –cito textualment la piulada– “va començar a cantar en castellà quan perseguien el català, Lluís Llach va ser sempre fidel al seu poble i a la llengua catalana malgrat tot”. En unes terceres, es continuaven vessant insults contra el “puto traïdor” –també la cita és literal– que començaren quan el setembre passat, des de Santiago de Xile, el cantautor va considerar que “la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre no era transparent”, es va referir “a la gran fractura social creada a Catalunya” i es va declarar no independentista.
Unes altres piulades, per contra, li donaven suport. Destaco, perquè em sembla d’allò més significativa com a pedagògica, la de Gabriel Rufián: “Intentaré ser claro. Serrat ha hecho las canciones más bonitas del mundo y a mí me da igual lo que piense”.
Com que crec que cal donar sempre al Cèsar el que és del Cèsar, considero que el diputat d’Esquerra aquesta vegada ha tret matrícula d’honor i ha ofert una lliçó als independentistes intolerants, patriotes de quinta categoria, en les piulades ofensives dels quals campen les faltes d’ortografia. Bona prova que el seu interès per la llengua pròpia, que tant asseguren defensar, és una fal·làcia, ja que si la defensessin no la humiliarien.
Precisament perquè la crida per tal que no es veiés el programa va produir en mi l’efecte contrari, em vaig plantar davant el televisor per homenatjar Serrat, a qui he seguit des que era joveníssim, des de quan, amb vint anys, va arribar a Palma per participar en els festivals de Joventuts Musicals, organitzats per l’inoblidable Pau Valls, fins avui mateix. Des de llavors, com a tantes altres persones de la meva generació, les seves cançons, igual que les de Llach –jo, amb Rufián, no caic en la temptació de rebutjar el cantautor de Verges, no de Girona, per cert, per la seva ideologia política, encara que estigui als antípodes de la meva– m’han acompanyat. Fins i tot m’han servit de vegades, amb aquest poder d’evocació immediat que només tenen les olors i la música, per recuperar situacions del passat de manera instantània, però tan plena com si veritablement em trobés allà. No els posaré exemples, benvolguts lectors, perquè aquestes vivències recuperades pertanyen a la meva intimitat i referir-m’hi seria, per la meva banda, una indelicadesa propera a l’impudor, que vostès no es mereixen.
El programa, centrat en l’entrevista que aquest magnífic periodista, un dels més grans que tenim, que és Lluís Permanyer li va fer a Serrat, ens va permetre reconstruir la infantesa del cantautor, en un Poble Sec ben diferent de l’actual. El contrast de les fotos, entre el que era llavors el barri i el que és avui, ajuda a contextualitzar el passeig que realitzem, agafats de la mà de l’entrevistador i de l’entrevistat, pels carrers, les vaqueries, els cinemes, les atraccions o entrant a El Molino, on el documental es va rodar.
Jaime Gil de Biedma assegurava que a partir dels dotze anys no ens succeeix res important o almenys res tan important com el que ens ha succeït fins aleshores i des del meu punt de vista té raó. No sé si Serrat hi estaria d’acord, ja que a ell li han passat des de llavors moltíssimes coses fonamentals, que li han canviat la vida. Però sí que estic segura que pensa, com molts, i així ho va afirmar durant el programa, que la infància és la nostra pàtria i en aquesta pàtria va ser un nen feliç (“costava molt no ser-ho”, va dir literalment) malgrat pertànyer a una família humil, d’emigrants, vint-i-tres membres de la qual havien mort a conseqüència de la Guerra Civil i haver rebut alguna mamballeta –avui, en aquests temps de misèria del políticament correcte, estúpidament denunciable– de la seva mare, la senyora Ángeles, a qui Serrat segueix adorant i a la qual va dedicar una cançó preciosa.
A tots ens consta que durant la infantesa les portes de la percepció romanen obertes de bat a bat i el món ens sembla nou, acabat d’estrenar; la seva creació, consubstancial al nostre naixement. “La vida ens entra per tots els porus de la pell quan som nens”, ho va explicar Serrat molt bé al programa, amb les paraules senzilles que empra, que són les paraules d’amor amb què va conquerir fa molt de temps i per sempre els nostres cors aleshores ben joves, perquè són paraules que sonen a autèntiques.
El programa sobre Serrat, tan centrat sobre la seva infantesa, tenia, al meu entendre, només un perill: l’excessiva nostàlgia, els besllums de la qual vam poder percebre en alguns moments, però que el cantautor va saber mantenir a ratlla.
La nostàlgia, intrínseca a la condició humana, pot convertir-se en una arma letal, una bomba sota el braç a punt d’explotar, o en una eina extraordinàriament creadora. Serrat, que és poeta, sap que vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut.
Gràcies i enhorabona per tantes cançons meravelloses, estimat Joan Manuel Serrat.
Serrat, que és poeta, sap que vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut