Destrossant habitacions
Hi ha hotels que exhibeixen amb orgull que van ser destrossats –en general, parcialment– per una estrella de rock. S’esdevé, sobretot, als EUA, així com a la vella Europa d’altres mostren fotos de les famílies reials que s’hi van allotjar. El Holiday Inn de Michigan, per exemple, presumeix que, el 1967, l’esbojarrat bateria de The Who, Keith Moon, va celebrar el seu vint-i-unè aniversari amb una festa en la qual va causar destrosses per valor de 50.000 dòlars, va perdre una dent i, pel que sembla, va enfonsar el seu cotxe a la piscina després d’haver espantat la resta d’hostes fent-los creure que s’havia produït un incendi, mentre anava ruixant-ho tot amb l’escuma dels extintors. Una altra de les seves aficions era col·locar dinamita als vàters. Els nois de Led Zeppelin, per la seva part, llogaven sis plantes senceres de l’Andaz West Hollywood, a Los Angeles, per a festes que incloïen passejos en moto pels passadissos i llançament de televisors per la finestra, esport en el qual també va excel·lir el bo de Keith Richards. Més recentment, el 2014, el gerent de l’hotel novaiorquès Greenwich va comparar les destrosses causades per l’eixerida Miley Cyrus amb els efectes d’un tornado. Cal dir que els nostres hotelers locals no han sabut o volgut explotar aquests arravataments de les estrelles per augmentar la tarifa o el prestigi dels seus establiments.
És tal l’afició per destrossar hotels que als EUA han creat l’Anger Room, això és, un hotel nascut perquè les habitacions, amb els seus mobles, siguin aniquilades. S’hi ofereixen reserves des de 25 dòlars (que donen dret a només 5 minuts de destrossa, amb maça i casc) i la tarifa es va apujant en funció del temps. Es posen a disposició del client serres mecàniques, rifles, catanes, martells, destrals i fins i tot bats de beisbol.
Pensava, l’altre dia, en aquests episodis, al bar de l’hotel President, sobresaltat per la lectura de Lo que está y no se usa nos fulminará, l’últim llibre de contes de l’argentí Patricio Pron, i em preguntava, en llegir el relat sobre un poeta xilè que causa estralls a l’hotel d’una pacífica ciutat alemanya, si resultava versemblant la imatge d’un escriptor destrossant l’habitació on s’allotja. Burxant en els meus records, el més semblant que vaig trobar va ser un matí en què, al Condes de Barcelona, el francès Frédéric Beigbeder intentava omplir una banyera amb xampany per a una amiga. Just aleshores, em va semblar veure Pron, dirigint-se a l’ascensor amb el mateix somriure que posava Steven Tyler, el cantant d’Aerosmith, quan entrava tot nu als elevadors.