L’(únic?) jutge
EL DEFENSOR DEL LECTOR
El periodisme, com altres professions, té un ampli bagul d’usos i costums que es converteixen en riquesa de l’ofici i que es transmeten entre generacions. De fet, aquest és el fons del qual sovint es nodreixen també els llibres d’estil amb què els mitjans de comunicació procuren establir criteris clars a les redaccions.
Però no és inusual que utilitzem normes sobre les quals nosaltres mateixos no recordem com i quan es van implantar. Ens ha passat aquesta setmana després de rebre una carta del lector Pau Morata Socias, qui, entre altres qüestions, ens plantejava una pregunta concreta referida a un titular que deia: “El jutge obliga Torelló a penjar la bandera espanyola”. “No hauria de ser un jutge i no el jutge?”, preguntava el lector.
El cert és que aquesta fórmula, en la qual s’utilitza l’article determinat el (o la si és una jutgessa) en comptes de l’indeterminat un (una), és habitual no només al nostre diari sinó en la gran majoria dels diaris. Per què es fa així? Aleshores va ser quan vam descobrir que el nostre Llibre d’Estil no recull un criteri sobre aquesta qüestió, de manera que vaig consultar amb alguns dels companys que s’ocupen ara o s’han ocupat en el passat de les àrees de successos i tribunals: Santiago Tarín, Mayka Navarro, Toni Muñoz, Enrique Figueredo i Domingo Marchena.
Es va produir una certa coincidència de base, compartida també pel responsable d’Edició, Magí Camps, respecte al fet que aquesta fórmula és natural quan es fa una el·lipsi amb el nom del jutge. És a dir, per exemple, quan es tracta del jutge que s’ocupa d’un cas concret i conegut i el seu nom apareixerà esmentat en el primer paràgraf del text de la notícia. En aquesta situació, ja que sempre és important guanyar espai en els titulars, se suprimeix el cognom del jutge, però continua sent lògic posar el jutge ino un jutge, ja que semblaria que ha entrat en acció en el cas un altre de diferent.
Domingo Marchena va aportar un altre argument, convertit en una de les històries que tant ens agraden en aquest ofici: “Recordo que, fa anys, l’aleshores subdirector Josep Maria Sòria (ja jubilat i actualment conseller de direcció) ens va explicar que el fet de posar el jutge li donava a la informació un sentit més institucional i de respecte a la justícia que el que li donaria posar un jutge, que introdueix una valoració gairebé com si es tractés d’una decisió purament individual i, per tant, discutible. Em va semblar un criteri idoni i pertinent i jo, que fins llavors m’obstinava a titular Un jutge... cada cop que escrivia una notícia, vaig començar a posar El jutge en aquest tipus d’informacions”.
Mayka Navarro va apuntar per la seva banda que, de fet, aquesta fórmula s’utilitza també amb la policia, tot i que segurament en aquest cas ens sembla més natural, ja que resulta lògic titular “La policia deté...” encara que l’acció la duguin a terme uns membres del cos. És obvi que és innecessari especificar quants i quins.
Els criteris posats en comú resulten coherents, de manera que continuarem fent servir prioritàriament l’article determinat abans que l’indeterminat. Ara bé, també va aparèixer en aquest debat un enfocament complementari. És veritat que quan es produeix una decisió judicial polèmica (una sentència en la qual, per exemple, s’argumenta que una violació va poder produir-se a causa de la vestimenta provocativa de la víctima) tendim a titular un jutge i no el jutge, per destacar que no és la justícia la que segueix aquell criteri sinó un jutge, una persona concreta.
La pregunta d’un lector suscita una interessant posada en comú dels criteris amb què es titula habitualment la informació judicial