L’edat equivocada
El nou president del Parlament, Roger Torrent, va encetar el seu discurs referintse a la joventut que li atribueixen. Té trenta-vuit anys. Felipe González en tenia quaranta, quan va començar a presidir Espanya. Els pares de la Constitució la redactaren amb uns trenta-set. Fins quan s’és jove, al segle XXI? I per què això hauria de ser un valor o un hàndicap?
Sempre he tengut la impressió d’haver nascut al moment equivocat. Massa tard com per guanyar diners o prestigi amb la meva feina (que en va arribar a donar molt), massa aviat per aprofitar les ajudes de Zapatero: no vaig poder beneficiar-me dels descomptes al lloguer del pis, per culpa d’uns mesos. Hi ha un recel laboral entre joves i els qui ja no es consideren així, sense que se sàpiga en quin punt concret un passa a ser vell. Els qui acaben la carrera temen el sostre laboral dels qui fa anys que ocupen un espai que no estan disposats a deixar. I els qui són allà des de sempre saben que els nous no en tenen ni idea, i no permetran que els prenguin el lloc. Els departaments universitaris s’omplen de professors emèrits, molt apreciats per part de companys i alumnes, però
Formo part d’una generació desorientada, a la qual tracten amb un menyspreu semblant al d’altres minories
que sovint entorpeixen el sistema.
Celia Villalobos ha dit que podria treballar fins als vuitanta anys, i que els quarantins hauríem de començar a estalviar per a la jubilació. Deixem al marge la descarada campanya a favor del pla de pensions privat que se’n desprèn. El que transmet la diputada reina del Candy crush és que la meva generació no mereix els mateixos drets que la seva. Ella pot triar quan es retira, mentre que nosaltres hem de cercarnos la vida des d’ara mateix, encara que ja pagam impostos per als nostres majors, ella inclosa. En cap cas planteja que si no patíssim la taxa d’atur juvenil més alta d’Europa, per darrere de Grècia, la situació es regularia sola.
En dividir entre joves i grans, el presumpte jove encarna l’etern becari amb contractes precaris, conscient que, si no els accepta, hi ha un munt de gent fent cua. El presumpte jove és inexpert, i a més és culpable per haver estat incapaç de mantenir la societat del benestar que varen construir els seus pares.
Formo part d’una generació desorientada, a la qual tracten amb un menyspreu molt semblant amb què es tracten altres minories. Som immigrants en l’edat adulta, i mendicam feina –tant se val si la condicions són dignes– perquè no ambicionam ja ni tan sols respecte. A diferència dels joves de debò, que viuen a salt de start-up, voldríem produir alguna cosa útil i duradora. I ens diuen romàntics. Abans ens deien conformistes i mimats. Ignor què s’esperava de nosaltres, però em temo que hem acabat essent muses en excedència. No inspiram ni confiança, de manera que ens justificam per aquesta joventut que ens atribueixen els altres. No ens enganyem. Que ja tenim una edat com perquè l’edat sigui una excusa.