La democràcia i la república
Aprop de casa, un veí ha penjat una pancarta amb el lema “Democràcia!”. No és una pancarta de mida balcó, sinó de mida terrassa, per la qual cosa ocupa bona part de la façana de l’immoble. Veig aquesta pancarta diàriament, tot just sortir de la meva porteria. Els dies que surto en fase ingènua la llegeixo un cop més i em pregunto: en lloc de democràcia! també podria dir-hi igualtat! ,oi?O educació obligatòria i gratuïta! O sanitat universal! O cultura! O pau! És a dir, podria saludar altres conquestes que tots defensem o altres desitjos que tots compartim. En canvi, els dies que surto amb la candidesa sota control només penso: un altre cartell sumptuari d’Òmnium reclamant el que ja tenim.
Pengen de les façanes de Catalunya molts cartells com aquest. Òmnium va posar en marxa una campanya per aquest fi davant l’Onze de Setembre. I devia haver imprimit molta propaganda, perquè ara, segons anuncia el seu web, regala samarretes i sarrons amb el democràtic lema als qui captin nous socis per a l’entitat. A l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’altre gran motor de l’independentisme, són més partidaris del do it yourself. Al seu web els fidels poden descarregar-se els cartells de torn, imprimir-los a càrrec seu i tot seguit acatar la següent ordre: “Empapera el teu poble o barri”. Per exemple, amb cartells en què es llegeixi “Som república”. O bé “O república o república”.
Democràcia i república són dos conceptes dels quals el moviment sobiranista ha provat d’apropiar-se, identificant-los amb la independència de Catalunya. Com si fossin el mateix. Tota persona instruïda sap que la democràcia és un sistema de govern en què els ciutadans elegeixen els governants. Que la república és un model d’Estat amb un president al seu cim. I que la independència és aquí una altra cosa: un anhel compartit el 21-D pel 47,5% dels votants catalans. O sigui, avui dia la fusió real –no la propagandística– d’aquests tres conceptes en un és només quelcom virtual.
L’independentisme ho veu d’una altra manera. Perquè pensa que unint el seu objectiu a conceptes com democràcia o república l’enalteix, li dona brillantor i el blinda contra els retrets. Qui gosaria pronunciarse contra la democràcia o la república? Per això, no està disposat a prescindir d’aquests conceptes ni a acceptar que el primer, a diferència del segon, ja regeix avui tant a Espanya com a Catalunya; o que l’independentisme, per molt que pretengui el contrari, no sempre honra els valors democràtics ni els republicans. Per exemple, no va honrar la democràcia, sinó que la va ofendre, quan es va saltar la llei i va menystenir l’oposició del Parlament. Ni honren la república els polítics d’estil rufianesc o els comitès de defensa republicana que es dediquen a paralitzar el país.
El procés va acabar retornant Catalunya de la preindependència a la preautonomia; és a dir, va acabar en fracàs. Ha fet malbé la convivència entre catalans, ha fet malbé la seva economia, ha subvertit l’ordre de prioritats propi d’una societat amb autèntics valors republicans, ha triturat el sentit del ridícul així com la nostra imatge internacional, etcètera. Però la llista de perjudicats no s’acaba aquí. S’hi compten també els propis conceptes de democràcia i república, que en mans de l’ANC i Òmnium perden essències a la mateixa velocitat que van acumulant rèmores processistes.
Per als de la meva generació, que va ser jove durant el tardofranquisme, la república era sinònim de democràcia. Franco havia enderrocat la Segona República, havia arrasat les seves llibertats i institucions i les havia substituït per una dictadura. I encara que la Segona República espanyola va ser un sobresalt –i l’avantsala d’un altre sobresalt més gran: la II Guerra Mundial–, la percebíem també com el que de fet va ser al seu dia: un oasi democràtic en una història d’Espanya feta a còpia de contrareformes; un règim en el qual ressonaven llunyans ressons de la democràcia atenesa, o de la llibertat, igualtat i fraternitat republicanes franceses.
Em pregunto quin concepte té avui de la república un adolescent criat en pobles i barris on l’atmosfera política està dominada per l’agitprop indepe. L’ha de veure, potser, com una cosa idealitzada, identificable amb la democràcia en general –tret de l’espanyola, que sembla decrèpita i putrefacta gràcies a certs governants– i, també, amb una Catalunya lliure guiada per homes bondadosos, pacífics i sense màcula, on seria inconcebible res similar al cas Palau. On apujarien molt les pensions i lligaríem els gossos amb llonganisses. Com a xauxa.
Però d’altres, quan veiem la democràcia i la república associades a aquesta idea de somni de la independència, temem que conceptes tan respectables vagin perdent pes per l’ús excloent que, després, en fa una part de la població.
Tan respectables conceptes van perdent pes per l’ús excloent que en fa una part de la població