Silencis sonors
Per als ciutadans de les grans ciutats, una de les pitjors contaminacions és l’acústica, que indiscutiblement influeix en el nostre ànim creant, molt freqüentment encara que amb prou feines ens n’adonem, un canvi en la successió dels nostres passos, com si haguéssim de caminar seguint el ritme de l’orquestra motoritzada que ens envolta i no fóssim capaços de separar la nostra activitat de la que ens imposa l’urbs.
Fins i tot Cèsar August, si ressuscités i veiés en què s’ha convertit la via que porta el nom de la seva família, probablement retiraria els rètols actuals i els substituiria per uns més en consonància amb la realitat actual, potser “autòdrom urbà” o alguna cosa així.
El silenci pot formar part de la nostra existència i estar perfectament controlat i acceptat per diversos i, generalment, agradables motius; però aquell que acompanya la solitud pot ser l’etiologia de depressions, tan freqüents en la gent gran, oblidada de tot contacte social, gratificador.
Fa uns mesos es va allotjar amb nosaltres a l’Empordà un bon amic que havia enviudat recentment. Vam seure contemplant el bonic i silenciós paisatge en aquell, per a mi, meravellós capvespre tardoral, i així l’hi vaig transmetre a ell, que cortesament em va dir: “No oblidis que la mort recent de la meva dona ocupa la meva ment i el meu cor i m’impossibilita gaudir dels plaers per assequibles que siguin a qualsevol persona”. Em vaig avergonyir de la meva manca de tacte.
El meu amic no havia compartit mai amb il·lusió els actes socials ni els sopars entre amics que superessin sis comensals... Massa soroll, més possibilitats de discussions aspres i un llarg etcètera.
Aviat vaig adonar-me que el seu baix estat d’ànim s’accentuava pel buit que havia deixat la seva tan estimada esposa al pis que tantes i tan gratificadores vivències havien compartit. Ens va referir com els records en solitud se li feien insuportables, allò que abans li semblava meravellós ara només li creava tristesa i ansietat. I vam parlar de la possibilitat de canviar d’habitatge, en això està... i segons les seves paraules m’ho agrairà sempre. Potser ni el silenci de la seva nova casa ni el soroll de la gran ciutat li sigui tan dolorós. Potser no calgui canviar-nos de casa ni de ciutat per poder viure en pau.