La taronja mecànica
He llegit atentament les explicacions que Artur Mas, expresident de Convergència Democràtica de Catalunya i expresident del PDECat, i l’actual direcció d’aquest últim partit han donat després de la sentència del cas Palau. Ho han fet amb comunicats, sense el risc de preguntes incòmodes. Diu l’exmandatari, davant la condemna al seu expartit per rebre comissions a canvi de concessió d’obra pública, que Convergència ha pagat un preu molt alt per aquest cas. I aquest preu ha estat la seva dissolució. Però no perquè el partit es veiés a venir la sentència i, de forma preventiva, s’avancés a les seves conseqüències polítiques, sinó perquè aquests últims anys CDC “havia donat excuses perquè fos atacada”. A manca de més explicacions, Artur Mas sembla insinuar que aquestes excuses són el gir independentista de l’antiga CDC. També assegura que la sentència es recorrerà davant del Suprem, que ell no va construir les relacions amb el Palau de Fèlix Millet, sinó que ho va fer Jordi Pujol, i que l’extresorer condemnat, Daniel Osàcar, no es va posar ni un duro a la butxaca. Tampoc l’han condemnat per això. Per part del PDECat, el comunicat encara és menys explícit, perquè es limita a dir que tot això li va passar a una altra
Trobo a faltar unes excuses cap als principals afectats de la utilització del Palau per canalitzar diner negre
formació, CDC, i que ells no hi tenen res a veure i que ja es van pagar les conseqüències polítiques en el passat. No queda clar, llavors, si els convergents es van dissoldre perquè eren atacats o perquè se sabien culpables.
Trobo a faltar moltes coses en els dos comunicats. Però la principal, un reconeixement, unes paraules per als qui han pagat el preu més alt per tots els tripijocs de corrupció que es van cometre durant dècades a l’entorn del Palau. Unes paraules, i unes excuses, cap als principals afectats de la utilització del Palau per canalitzar diner negre en quantitats industrials des de constructores i empreses cap a un partit polític, mentre l’intermediari, Millet i Montull, es quedaven substancials comissions per la feina bruta. Aquesta víctima som tots els ciutadans, que hem pagat caríssima aquesta maquinària. Aquests diners que s’abocaven a les caixes de CDC ens els cobraven després a nosaltres, quan les constructores engreixaven i endarrerien les obres que sempre acaben amb sobrecostos monstruosos.
La taronja mecànica del finançament irregular dels partits es manté exprimint el suc dels nostres impostos. Els diners que no hi ha per reduir les llistes d’espera, per fer més escoles bressol, per desplegar la llei de la dependència, per investigar malalties o per millorar les carreteres, són el suc que greixa aquesta maquinària que no s’atura. I per què els partits polítics necessiten tants diners? Com em va dir fa anys un diputat, per mantenir oberta la menjadora. Aquest bufet de feines, càrrecs i regalies que aplega al seu entorn quants més interessos millor per mantenir-lo al poder. Els ciutadans no hi apareixem, en aquests comunicats. Com a convidats de pedra, quan tots han sortit del jutjat, ens toca pagar la factura sense que ens donin les gràcies. Ni tampoc ens demanin perdó.