Aigües no sempre tan transparents
A Califòrnia l’últim crit és beure ‘aigua crua’, sense tractar tal i com l’ofereix la natura
SALUT PÚBLICA Segons l’OMS, al món hi ha 2.100 milions de persones sense accés a l’aigua potable PREFERÈNCIA PEL NATURAL Hi ha una tendència a consumir aliments amb ingredients més naturals
Els humans que habiten aquest estrany planeta que de vegades sembla Silicon Valley solen ser, gairebé sempre, els primers en abraçar qualsevol tendència new age que es preï. En alimentació, també. L’última ha estat la de l’anomenada aigua crua (raw water, en anglès), que no és cap altra cosa que la de beure aigua sense tractar, recollida directament de qualsevol font o brollador sense sotmetre-la a cap anàlisi que determini, entre altres coses i sobretot, si és fins i tot potable. El diari dels Estats Units The New York Times es feia ressò fa unes setmanes d’aquesta nova “moda” que triomfava a Califòrnia. Fins i tot hi ha empreses que venen tota la infraestructura necessària perquè qualsevol fill de veí pugui collir la seva pròpia aigua de pluja i consumir-la directament sense potabilitzar.
Tot això, amanit amb dosi de teories de la conspiració sobre “les coses que posen a l’aigua de l’aixeta”, i la idea que el que natura crea per ella mateixa és una cosa viva i benèfica per se, plena de probiòtics i de bacteris bons, en contraposició a l’“aigua morta” que surt per l’aixeta.
Una insensatesa i una frivolitat perillosa de país ric que oblida que la falta d’accés a l’aigua potable –que pateixen 2.100 milions de persones al món– és una de les majors causes de mortalitat, tal com no es cansa de recordar l’OMS, quan diu que, per exemple, cada any moren per aquesta raó 361.000 nens menors de cinc anys. L’aigua contaminada –sempre segons l’OMS– també està relacionada amb la transmissió de malalties com ara el còlera, la disenteria, l’hepatitis A i la febre tifoide.
La necessitat d’una connexió amb allò natural no és res nou, i ha format part d’altres moviments relacionats amb l’alimentació. “La industrialització de la producció alimentària produeix en certs individus la percepció que tenim menys control sobre el que ingerim”, explica l’antropòleg Francesc Xavier Medina, director de la càtedra Unesco d’Alimentació i Desenvolupament Humà de la UOC. En aquest sentit, tornar a una alimentació “més natural implica, per a aquestes persones, tornar a recuperar el control”, afegeix Medina. És un pas més en aquesta màgia simpàtica que de vegades els atribuïm als aliments. “La creença, infundada, que les propietats del que ingerim passen al nostre cos”, diu aquest antropòleg. Això i la confusió entre el que és natural i el que és sa, com si tot el que és natural hagués de ser, obligatòriament, saludable. La lògica diu que si s’associa l’industrial a allò que és nociu des del punt de vista de la nostra salut, per oposició allò que és natural ha de ser en conseqüència i de forma necessària sa. Ni la primera ni la segona part d’aquesta espècie de sil·logisme alimentari acaben de ser certes, i com va observar l’alquimista, metge i astròleg suís del segle XV Paracels, “el verí només depèn de la dosi”.
Tampoc no és estrany, encara que pugui sorprendre, que aquest tipus d’aliments antiprogrés s’adoptin amb gana en llocs com Silicon Valley. “Entorns que són el paradigma de la modernitat són on més es busca el contacte amb la natura, ja que allò artificial ja ho tenen perquè, entre altres coses, ells són els encarregats de construir-ho”, explica Medina.
De tota manera, no tots els productes que van de la mà d’aquest ideari que defensa una tornada a una alimentació més primària són tan extrems, i la realitat és que “hi ha una tendència a l’alça i imparable cap a un consum de productes amb ingredients i formulacions més naturals”, assegura Marta Massip-Salcedo, directora executiva de Seahorse Food and Bevera-
VENDES A ESPANYA A Espanya, el 96% de les vendes correspon a aigua mineral natural, la més pura FONTS Al mercat s’embotella aigua de pluja, d’iceberg, de glacera i de rosada
ge Company. Aquesta empresa amb seu a Barcelona, per exemple, elabora Poseidon, “una beguda amb sabor de llimonada casolana” feta a partir d’aigua de mar –filtrada i esterilitzada–, aigua de brollador del Montseny i suc de llimona de cultiu orgànic, i endolcida amb xarop d’atzavara, “un sucre que té un baix índex glucèmic”, diu Massip-Salcedo. Segons aquesta llicenciada en Química, doctora en Biomedicina i professora de Nutrició i Bioquímica, sense arribar a la necessitat de beure aigua crua, “la gent cada cop està més informada i sap que molts dels problemes d’intolerància i al·lèrgies que hi ha avui dia estan estretament relacionats amb allò que mengem”.
De qualsevol manera, l’aigua crua no es podria vendre a Espanya, ja que tal com explica Irene Zafra, secretària general de l’Associació Nacional d’Empreses d’Aigües Envasades (Aneabe), l’aigua embotellada està molt controlada, i a més la regulació és diferent a la dels Estats Units. Segons les dades d’Aneabe, a Espanya el 96% de l’aigua que es ven és aigua mineral natural, o el que és el mateix, aigua que “té un origen subterrani que la protegeix de forma natural de qualsevol risc de contaminació. S’envasa a peu de brollador amb unes condicions d’extrema asèpsia –sense cap contacte humà– per protegir-ne la puresa original i mantenir inalterables les seves propietats saludables i la seva composició en minerals, que roman constant en el temps”, explica Iene Zafra. El procés perquè l’aigua d’un brollador es pugui vendre com a mineral natural “és llarg i pot durar fins a quatre anys”, explica la secretària general d’Aneabe, ja que intervenen “les autoritats mineres, de sanitat i medi ambient”. A més, és aigua que té una gran puresa bacteriològica i que s’analitza mensualment per assegurar que manté totes les característiques que la converteixen en una “aigua molt singular”, explica Zafra.
L’aigua mineral natural –com l’aigua crua– no rep cap tipus de tractament, però perquè no ho necessita, ja que és pura en origen i s’ha analitzat prèviament per saber totes les seves característiques i assegurar que és apta per al consum humà. En canvi, l’aigua que s’ha posat de moda a Califòrnia no es tracta amb l’excusa de preservar totes les propietats que promet i que suposadament li confereix la natura, encara que quan es llegeix la lletra petita totes les empreses que comercialitzen aquest tipus d’aigua adverteixen que les afirmacions i promeses de beneficis que fan no han estat avaluades per la FDA, l’agència de seguretat alimentària d’Estats Units.
De fet, en l’actualitat hi ha aigües al mercat amb els orígens més variats: de pluja, de glacera, d’iceberg, procedents de la condensació de la rosada... Moltes d’aquestes aigües són el que es coneixen i es venen com a aigües prèmium, normalment en ampolles vistoses –amb l’aigua crua passa el mateix–, en contraposició a l’austera ampolla de PET o de vidre (reciclables) de la majoria d’aigües minerals naturals. Segons la legislació espanyola, “haurien de ser sempre tractades abans de vendre’s a Espanya i etiquetades amb l’acotació que estem davant d’aigua potable preparada. El problema és que no hi ha denominacions de venda i no arriben amb aquesta denominació”, explica Irene Zafra.