I Gallimard va dir no
En la meva crònica de diumenge passat us parlava dels cèlebres pamflets antisemites de l’escriptor Louis Ferdinand Céline. Us deia que aquests pamflets, tres, publicats per Denoël entre els anys 1937 i 1941, havien de ser reeditats a França després que la vídua i hereva de Céline, la seva dona Lucette Destouches, hauria arribat a un acord amb Antoine Gallimard.
També us deia que, després de fer-se pública la notícia de la reedició per Gallimard d’aquests pamflets, a París s’havia organitzat un gran escàndol entre la intel·lectualitat germanopratina (Saint-Germain-desPrés): una part de la intel·lectualitat hi estava a favor i l’altra en contra.
De resultes d’això, us deia que Antoine Gallimard, que tenia previst treure els tres pamflets el maig d’aquest any, havia fet marxa enrere i, sense negar la seva intenció de publicar-los, fixava l’aparició dels textos en una data indefinida. Doncs bé, la meva crònica, escrita dijous (11 de gener), es va creuar amb una gasetilla publicada l’endemà a la secció de Cultura d’aquest diari, en la qual Óscar Caballero ens informava, des de París, que Antoine Gallimard havia decidit no publicar els anunciats pamflets antisemites de Louis Ferdinand Céline, autor de la casa i, per acabar-ho d’adobar, a la prestigiosa col·lecció Pléiade.
Què havia fet canviar d’opinió Gallimard? (llevat que la decisió l’hagués pres l’anciana –105 anys– Lucette, possibilitat de la qual Óscar Caballero no parla i que un servidor, coneixent algun germanopratí familiar de la vídua i el seu advocat, es nega a acceptar). I encara més: com s’explica una decisió així després que el primer ministre del Govern de la República francesa, interrogat sobre això, es va mostrar favorable a aquesta publicació, sempre que anés acompanyada d’un important aparat crític per al qual, des d’un principi, Gallimard s’havia mostrat més que d’acord?
En la meva crònica de diumenge passat, quan us parlava de l’escàndol que havia provocat l’anunci de la reedició dels pamflets antisemites de Céline, em feia ressò de les declaracions de Serge Klarsfeld, el caçador de nazis, el defensor infatigable de la memòria de la Xoà, tota una institució de la intel·lectualitat jueva francesa, que es mostrava, per descomptat, contrari a la decisió i declarava que reeditar els llibrets, i a sobre a Gallimard, “que és la referència incontestable de la literatura [francesa], és donar-los una respectabilitat que no es mereixen”.
Em pregunto si no va ser aquest homenatge, el que Klarsfeld retia a la maison Gallimard, el que va decidir Antonie Gallilla mard a fer marxa enrere. Ho ignoro, però si fos així, no em resisteixo a recordar al senyor Gallimard que, quan es va publicar (1937) Bagatelles pour un masacre, un dels tres pamflets antisemites de Céline, André Gide, gran mamut de la maison dels Gallimard, en va parlar en el seu cèlebre Journal (avui a la Pléiade) com una “plaisenterie”, una broma. El mateix Gide que el 1931 i al mateix Diari carregava contra la “literatura jueva” que, diu, “infesta les lletres franceses”; una literatura “sense el més mínim indici de noblesa”, una literatura “envilidora”. En el fons, Gide compartia, com Montherlant i altres mamuts de la casa Gallimard, gran part dels sentiments de Céline cap a la raça jueva. Però Céline era boig i Gide era Goethe. El 5 de maig del 1942 Gide s’embarcava a Marsella rumb a Tunísia i no tornaria a França fins al final de la guerra. A Céline, després de fugir a Sigmaringen i després a Dinamarca, el condemnarien en rebel·lia, i a Gide li donarien el Nobel. Embolica que fa fort.
PS. Continuem, si us sembla, amb la feliç literatura. Dijous (18 de gener), a la secció de Cultura d’aquest diari, Julià Guillamon tenia unes frases molt elogioses cap al meu pare i algunes de les seves rondalles. Al final del text, en Julià escriu: “Hi ha una co- que tot el dia es queixen que no es fa prou cas d’en Carner. I en Sagarra?”.
M’agrada que l’amic Guillamon associï el meu pare amb Carner. Jo vaig descobrir Carner quan tenia 13 anys. Me’l va donar a conèixer la meva mare, una jove d’Olot, que a més de mare era poeta –o he de dir poetessa?–, la dona del Poeta: “Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa. / De l’arbre en primavera vas respectar la flor / i ara tos braços nus m’allarguen com un do / el fruit perfecte, arrodonit amb pausa”. Uns anys més tard, quan el meu pare va publicar les seves Memòries (1954), vaig saber de la relació del meu pare amb Carner. Escriu el meu pare: “Carner fou el capità del nostre poètic escamot, a les files del qual vaig allistar-me immediatament en condició de corneta. Jo em mirava Carner com un personatge
Aquest mes ha obert una petita llibreria al meu barri, i té a les lleixes títols de Josep Carner i del meu pare
grandiós, i allò de poder mandrejar amb ell, de beure una cervesa plegats i de passejar per la Rambla, parlant de versos, em feia l’efecte d’haver entrat al castell dels somnis per la porta gran. I, en definitiva, aquell xicot esponerós, magnífic i desconcertant no tenia més de 27 anys [el meu pare en tenia deu menys]; però, primaveral com era, havia esbandit i sacsejat forçudament la llana literària del país, i, com un hàbil matalasser, n’havia fet saltar un gavadal de pols. La nostra llengua, conduïda per la seva ploma, anava guanyant malícia, riquesa, contenció, claredat i elegància”.
Que no els fan, estimat Guillamon, prou cas, a Carner i al meu pare? Doncs millor, si els que haurien de fer-los cas són els que tu i jo sabem. A més, els seus llibres, gràcies a Déu, són a les llibreries. Aquest mes ha obert una nova petita llibreria al meu barri. I els té.