La lluita no és flor d’un dia
Les actrius de Hollywood ja s’havien despertat abans de l’escàndol Weinstein
El feminisme no es pot basar únicament en actes simbòlics com portar un vestit negre en una catifa vermella com a condemna als instints depredadors d’un sector de Hollywood, amb Harvey Weinstein com a màxim exponent, o llançar hashtags (#MeToo) a les xarxes socials. La denúncia és millor quan es pensa en un pla d’acció per implementar el canvi. I Reese Witherspoon hi entén molt, d’això, no només perquè és una de les 300 signants del manifest de Time’s Up, la fundació per recaptar fons per lluitar per la igualtat. La guanyadora de l’Oscar per A la corda fluixa estava cansada de veure que la seva indústria no invertia en personatges femenins potents, i va aprofitar la seva posició de prestigi per introduir el canvi. Era part del brou de cultiu que ha permès que ara florís un feminisme mainstream i combatiu.
Era el 2012 quan Witherspoon va unir forces i talent amb la productora Bruna Papandrea i va fundar Pacific Standard, una productora amb l’únic objectiu de crear pel·lícules protagonitzades per dones. La millor manera de trobar històries que li interessessin? Licitar pels drets dels llibres que l’apassionaels ven. I ràpidament en va recollir fruits. El 2015 hi havia tres actrius nominades a l’Oscar per pel·lícules de la seva companyia: Rosamund Pike per Perdida, l’adaptació de la novel·la de Gillian Flynn, i ella mateixa i Laura Dern per Alma Salvaje, basada en la novel·la biogràfica de Cheryl Strayed. A l’última edició dels Emmy i els Globus d’Or també va aconseguir que Nicole Kidman i Laura Dern s’emportessin premis interpretatius per Big little lies ,una minisèrie sobre mares de família que breguen amb el matrimoni, la violació i els maltractaments alhoveuen ra que es involucrades en un cas d’assassinat. “Vull agrair aquest premi a totes les persones que han trencat el seu silenci i han parlat d’abús i assetjament”, va dir Wiamb therspoon el Globus d’Or a la mà a la millor minisèrie. Ara ja presèrie para una sobre periodisme amb Jennifer Aniston, que la maWitherspoon teixa protagonitzarà, i un drama criminal amb Octavia Spencer (Criadas y señoras ) en el paper principal per a Apple.
El seu feminisme cultural i empassava presarial desapercebut en una indústria més acostumada als titulars. Però la realitat és que van ser unes quantes les que van utilitzar les seves veus per revifar la flama del feminisme, com Emma Watson, que el 2014 era a les Nacions Unides dient que era feminista i explicant el significat del concepte a una nova generació, la que havia crescut amb Harry Potter, mentre altres actrius (moltes espanyoles) encara deixaven anar perles ignorants com ara “Ni masclisme ni feminisme” en entrevistes. O aquests dies com es pot oblidar el discurs de Patricia Arquette als Oscar del 2015 quan, després de rebre l’estatueta per Boyhood, va omplir
Witherspoon va fundar una productora només per crear obres amb personatges femenins potents Arquette va despertar el debat sobre la igualtat salarial entre homes i dones quan va recollir l’Oscar el 2015
d’eufòria les dones del pati de buta“És ques: el nostre moment de tenir igualtat salarial d’una vegada per sempre”.
En aquesta lluita no sempre percebuda com a feminista pels mitde jans comunicació hi havia AngeJolie, lina que després de rodar Tomb Raider 2 a Cambodja el 2001 va estrènyer les seves relacions amb el món humanitari. Una de les seves principals preocupacions? Que s’assumís com a normal la viocap lència a les dones a les zones de guerra, per exemple Bòsnia, on va estar en contacte amb nombroses víctimes de violació. En un pla més televisiu, no es pot ignorar l’èxit de Shonda Rhimes, la creadora d’Anatomía de Grey, que va deixar clar que als EUA estaven preparats per a una sèrie protagonitzada per una dona negra (Scandal) i va establir un model de sèrie en què les actrius poguessin conciliar la seva vida personal i laboral. Ella, com a mare soltera i guionista d’èxit, entenia la necessitat de tenir servei de guarderia a la mateixa productora i de ser flexible amb la visita de familiars al set de rodatge.
Però la necessitat de confrontar el masclisme la va deixar ben clara una cara històrica del moviment com Jane Fonda en una columna d’opinió el 2016: “Quan vaig fer els seixanta i vaig entrar al meu tercer i últim acte, vaig decidir que, per més por que em fes, havia de curar les ferides que m’havia fet el patriarcat”. Volia confessar que havia infravalorat la lluita fins que es va adonar que havia passat tota una vida basant la seva existència en agradar als homes perquè l’havien educada així. L’actriu era exemple de la longevitat de la lluita a Hollywood i del que queda per fer. El moviment que desborden totes als mitjans de comunicació no és foc d’encenalls.
Jolie no vol que els crims contra les dones a les zones de conflicte siguin assumits com a normals
Fonda reconeix que és una víctima del patriarcat després de passar-se la vida intentant agradar als homes