El museu que aquesta Barcelona necessita
Les exposicions programades per a aquest any al Macba tenen un interès evident, igual que les del 2017. Però creiem que el museu hauria d’incorporar, a més, continguts menys minoritaris per col·laborar en el rellançament de Barcelona
Més que mai els últims anys, està en dubte la posició que ocupa Barcelona al món de l’art. La constatació que la ciutat està fora del circuit de grans exposicions, el qüestionament del paper de les seves galeries i la precarietat del seu sistema de museus conviden a enyorar temps passats.
Però no tot és negatiu. Hi ha iniciatives que compleixen la funció de vincular el nom de la ciutat amb la cultura en l’àmbit internacional. Per exemple, la plataforma Talking Galleries, impulsada des de Barcelona i dirigida per Llucià Homs, convoca demà i dimarts a l’auditori del Macba més de 200 galeristes de 20 països que debatran el futur del mercat de l’art. El think tank Talking Galleries ha organitzat simposis a Seül, Berlín, Nova York o Madrid, i en planifica d’altres a París, Londres i Dubai.
Una ciutat sense pols col·leccionista i amb el seu galerisme en hores baixes s’atreveix a donar lliçons de com ha d’evolucionar el mercat de l’art? Per què no. En descàrrec de les galeries barcelonines caldria dir que han sobreviscut raonablement bé a la brutal crisi econòmica, que no és poc. També que n’hi ha algunes que resisteixen la comparació amb les de qualsevol altra ciutat europea. I, finalment, cal admetre que les galeries noten molt la debilitat del sistema local de museus, com a hipotètics compradors d’obra.
En el centre del debat sobre la situació de l’art a Barcelona se situa el Macba, i no només per la seva política de compres (no hi ha cap museu d’art contemporani amb una línia d’adquisicions que no provoqui controvèrsia). La discussió sobre el Macba, un equipament que continua sent un exemple de col·laboració entre el sector públic i el privat, se centra en si, en un moment delicat com el que travessa la ciutat, es pot continuar desenvolupant una política d’exposicions que no té com a objectiu atreure grans audiències.
Les exposicions més recents i les programades per a la temporada vinent tenen un interès indubtable. Ara mateix, al costat de la necessària mostra sobre Joan Brossa, es pot visitar una exposició, comissariada per Tanya Barson, que compleix una de les funcions principals d’un museu d’art contemporani que vol ser més que un contenidor: rescatar veus artístiques ocultes darrere del relat hegemònic. Es tracta de la mostra sobre l’art minimalista de la novaiorquesa Rosemarie Castoro, una de les dones de la seva generació relegades per la visibilitat més evident dels seus col·legues masculins i que per primera vegada mereix una gran retrospectiva en un museu. El 2017 es van programarexposicionsd’interès,comaquella inquietant Forensic architecture, a càrrec de Rosario Güiraldes. A més, el director del Macba, Ferran Barenblit, ha anunciat que el museu ja pot exposar permanentment la seva col·lecció, i això reforçarà la seva identitat davant el públic potencial.
Aquesta línia expositiva, tot i això, no hauria de ser incompatible amb la programació de mostres destinades a atreure grans audiències. D’una banda, Barcelona, que ha patit una brusca devaluació de la seva imatge amb conseqüències imprevisibles, està més necessitada que mai de generar notícies positives que tornin a captar l’atenció del món i que serveixin percontrarestarlesinevitablesinformacions negatives. I, en aquest sentit, l’art és un excel·lent generador de notícies positives.
Si en algun moment del nostre passat recent hem cregut que la integritat del discurs expositiu és irrenunciable siguin quines siguin les circumstàncies, potser ha arribat l’hora de revisar aquesta premissa i d’assumir que els grans noms de l’art-espectacle serveixen de reclam per visitar ciutats . De vegades no cal ni creure-se’ls: n’hi ha prou d’exposar les seves obres, encara que es presentin al públic emmarcades en un discurs crític. Per sort, hi ha tants nivells de lectura d’una exposició com espectadors té.
El Macba, que ha anat guanyant espai amb els anys –tot i que encara necessita ajuda de les institucions per prendre possessió totalment– podria permetre’s continuar programant exposicions de rescat d’artistes injustament oblidats i, en paral·lel, exhibir de manera habitual noms més mediàtics capaços de treure les cues a la plaça.
Aquesta convivència no només no perjudicaria la línia discursiva del museu, sinó que la potenciaria. L’extraordinari reclam que va suposar per al Reina Sofia de Madrid l’exposició de Dalí del 2013 (hi van assistir 730.000 persones) va permetre que mostres molt radicals que s’exhibien simultàniament a la del geni de l’Empordà tinguessin un nivell sorprenent de visitants.
No es tractaria, en qualsevol cas, d’esmenar la política que ha seguit el museu durant els últims anys, sinó d’incorporar en paral·lel un nou discurs expositiu, més dirigit al gran públic, que se sumi als esforços que ha de fer la ciutat de Barcelona per sortir de la seva atonia.
Exhibir el jove Jaume Plensa –l’exposició que el Macba dedicarà al novembre a l’artista barceloní arrenca amb la seva obra dels anys vuitanta– permetrà il·luminar un període poc conegut i, segons els experts, extraordinari en la trajectòria de l’artista. És només un exemple, però, posats a fer suggeriments, l’ocasió és formidable per iniciar la reokupació de la plaça dels Àngels en nom de l’art. La instal·lació que constitueixen en si mateix els patinadors potser ja ha durat massa temps. Fem l’esforç d’imaginar-nos que a l’exterior del museu es col·loquen obres de Plensa més reconeixible com a reclam de l’exposició, visualitzem les cues de visitants i pensem que aquesta és la postal que necessita la Barcelona d’avui.
Sense haver de renunciar a res.
Compaginar exposicions de gran públic amb les més minoritàries també potencia aquestes segones Potser ha arribat l’hora d’‘okupar’ la plaça situada davant del Macba en nom de l’art