França exhibeix el Maig del 68
El Centre Pompidou encapçala la dotzena d’institucions culturals que commemoren aquella explosió de llibertat
Celebrar o commemorar? Mentre Emmanuel Macron, el primer president de França nascut després del Maig del 68, escull la paraula adequada per evocar aquesta data, el Centre Pompidou, basat en l’experiència de la commemoració de les seves quatre dècades amb una dotzena d’institucions, coordina un recordatori parisenc repartit en nou centres de la capital. I amb punt de trobada virtual: soixantehuit.fr.
Igual que Macron, bona part de francesos, els de cinquanta anys cap avall, viuran l’evocació d’una evocació. O sigui, que miraran d’imaginar-se la versió francesa d’un polvorí que va detonar aquell any a mig món. Perquè ni el van viure ni poden concebre aquell París en blanc i negre, més aviat en gris, en què tot just una quarta part dels habitatges parisencs tenia bany, la meitat no tenia aigua corrent ni gas, treballava un 48% de les dones contra el 83% actual i l’automòbil o el televisor eren luxes. Sense oblidar els més de 250 bidonvilles (barris de barraques) que sortien com bolets perquè hi malvisquessin els immigrants. Estudiants de sociologia que descobreixen aquesta novetat encenen, el 22 de març a la Universitat de Nanterre, un suburbi de París, la metxa del moviment.
Per saber si és possible recrear als despatxos el que va ser improvisació al carrer, i reviure aquell maig que realment va arrencar el 22 de març, la programació parteix, com aquell moviment, de la Universitat de Nanterre. En aquest suburbi de París un pèl-roig francoalemany jueu, Daniel Cohn-Bendit, va emergir fins que es va convertir en un símbol. La universitat, “d’on va partir un gran moviment polític i social ancorat en la memòria col·lectiva”, es va plantejar un any temàtic, i el teatre veí, escenari de les innovacions de Patrice Chéreau, reunirà “creacions artístiques que tenen un propòsit comú: trepitjar territoris utòpics”.
A París el Palais de Tokyo ha convidat el valencià Escif, que desplegarà a la façana que dona al Sena una ensenya que alternarà textos del Maig i grafits dels serveis del Palais. L’artista farà intervencions a portes, escales d’emergència i banderes oficials amb l’estil trompe-l’oeil. Argot tecnòcrata, en canvi, a l’enunciat del programa de la Cité de l’Architecture et du Patrimoine: “Revisitar el camp dels possibles”.
Belles Arts presentarà Imatges de lluita, la cultura visual de l’extrema esquerra a França 1968-1974, amb 150 publicacions –revistes, llibres– en una biblioteca efímera, cartells (els de l’Atelier Populaire, per exemple), pintures (obres d’Eduardo Arroyo, Gérard Fromanger, Martial Raysse...), escultures, instal·lacions, films, fotografies i fulls volants.
Com que el Centre Pompidou és “una institució cultural que va germinar segurament gràcies al Maig del 68”, el seu Maig 68 Assemblea General exigeix “una ocupació permanent del Centre durant més de tres setmanes: exposicions, debats, happenings, projeccions, tallers”, va explicar el seu president a la presentació del conjunt. Més concrets, els Arxius Nacionals recorden que aquell maig va fer una mica l’amor i molt la guerra: “Deu milions de vaguistes, la joventut al carrer, els serveis públics paralitzats, igual que l’economia del país”. En el seu 68,
Les mostres reuneixen imatges icòniques, documents inèdits i art, i hi haurà debats, happenings i tallers
els arxius del poder, es podran consultar documents, inèdits en bona part, que permeten veure l’esclat “des de les oficines de la prefectura, les de l’administració i les del poder executiu”.
L’emblemàtic retrat de CohnBendit davant d’un CRS (les temibles Companyies Republicanes de Seguretat, repressores des que es van crear, el 1944, i violentes durant la guerra d’Algèria) de Gilles Caron sustenta Icones del Maig del 68, les imatges tenen la seva història a la Biblioteca Nacional. En fi, Exposició Chris Marker, coproducció de la Cinémathèque i Bozar de Brussel·les, homenatge al mític Marker (19212012), escriptor, editor, viatger, fotògraf, músic i artista digital. No és sobrer concloure amb la seva admonició: “Mentre existeixi la misèria no seràs ric; mentre existeixi la infelicitat no seràs feliç; mentre existeixin les presons no seràs lliure”.