Molt poc “especial”
Intèrprets: Piotr Micinski, Marina Zyatkova, Virpi Räisänen, Álvaro Zambrano. OBC. Direcció musical: Jan Willem de Vriend Direcció escènica: Eva Buchmann Lloc i data: TNC (18/I/2018) El gran compositor austríac Joseph Haydn reconeixia que com a creador d’òperes era més aviat fluixet, i tot i que en va escriure unes quantes al servei dels prínceps Esterházy per al teatret que tenien al jardí del palau, quan algú li va demanar una òpera des de Viena va contestar que l’hi demanessin a Mozart, que en sabia molt més. Lo speziale va ser la primera que va escriure per als nobles, per a qui va escriure també simfonies, quartets i trios de corda i moltes altres coses: poques tan fluixes com aquesta òpera bufa en què es barregen les relacions amoroses del Sempronio, farmacèutic en exercici, i el seu dependent Mengone, enamorat de Grilleta, pupil·la del primer. Un altre pretendent, Volpino (veu femenina), també s’interessa per la noia i en un dels pocs moments graciosos de l’obra els dos amants, disfressats de notari, escriuen falsos contractes nupcials (amb un vistós quartet vocal).
Si l’obra és fluixa, ho resulta encara molt més en l’absurda transformació de la producció que hem vist al TNC, on la farmàcia de Sempronio s’instal·la en un diminut Fiat 500; i en aquest reduït espai s’hi fa de tot, fins i tot una dutxa amb aigua real de Sempronio, que apareix amb un vestit de bany ridícul i fa tota mena de contorsions, que van ser l’únic moment en què el públic va riure i aplaudir. La farsa sense gràcia es va desenvolupar musicalment a un alt nivell gràcies a la bona prestació de l’OBC, hàbilment conduïda per Jan Willem de Vriend. Només Piotr Micinski (Sempronio) va lluir un cant més o menys adequat a l’obra, tot i que Álvaro Zambrano (Mengone) va quedar a un nivell correcte. No així les veus femenines, especialment la fluixíssima Virpi Räisänen com a Volpino. Al TNC havíem vist la meravellosa versió de La Calisto de Cavalli, amb René Jacobs i María Bayo; aquest cop, en canvi, el resultat ha estat pla i sense vida, i les idees escèniques de la producció fan plorar més que riure.